Hi ha gent que, estant presents, ja ens pesen com grans absents, com afirma Ramon Ortega Lozano sobre algunes malalties que, com l’Alzheimer, es porten l’esperit per senders inexplicables. Però adverteix que mai ens desprenem de les persones estimades. «Elles, igual que nosaltres, som un cúmul d’instants; tota la força de la nostra essència esclata en punts temporals. Punts que per haver estat viscuts són indestructibles. Per això mai cal dir que els hem perdut … », conclou.
Hi ha gent que es perd en la llunyania. Persones estimades que s’amaguen darrere de conceptes geogràfics o temporals que antagonitzen la intimitat, l’amistat, la constància. No els oblidem, una mica d’ells se’ns queda guardat en el cos; de vegades ens fa pessigolles i altres ens fereix com si d’una agulla es tractés. Culpem la insistent quotidianitat que ens lliga i envolta; el perenne hàbit que fa més llarga qualsevol extensió i que, al seu torn, redueix tota mesurament de temps. Llavors, aquest munt de records minva i, de tant no esmentar-ho, pot arribar a desaparèixer. Però un dia la seva absència fa efecte en el nostre ànim i sobrevé la nostàlgia. Una trucada, un correu electrònic, un simplíssim gest prou i s’acaba de cop amb la crisi. Encara no hi ha retrobament capaç d’eliminar la malenconia de forma definitiva, almenys s’alleugereix aquesta càrrega de totes aquestes persones que portem a sobre.
Però una altra gent se’ns escapa per sempre. S’enamoren del no-res i no hi ha mitjà de comunicació que ens acosti a ells. La inexorable nit que ens ha de cobrir a tots trenca fins i tot els llaços més sòlids. No hi ha gest que pugui posar remei a aquest robatori. L’enigmàtica vida és així, sorgeix amb l’sinó de la despulla.
També hi ha altres que, estant presents, ja ens pesen com grans absents. Malalties que es porten l’esperit per senders inexplicables, deixant un cos amb vida, però sense el buf que l’anima. El neguem i intentem aferrar-nos a ells, els parlem i els tractem com abans, però la seva falta ens abat amb tot aquest silenci ensordidor que ens retornen. O amb sons, paraules o vocables que no cobren sentit. El seu mutisme, els seus ulls que ja no ens reconeixen, la seva constant estar sense ser, se’ns s’amuntega a la gola amb tota la inutilitat característica dels nostres esforços. I sobrevenen mals temps en què es desitjaria acabar amb tot, però ens aferrem a la mentida, a aquesta esperança que en el seu interior segueixi existint un hàlit del que va ser.
Caldrà comprendre que mai ens desprenem del que estimat. En aquests racons del nostre cos es protegeixen totes aquestes persones de l’oblit. Elles, igual que nosaltres, som un cúmul d’instants; tota la força de la nostra essència esclata en punts temporals. Punts que per haver estat viscuts són indestructibles. Per això mai cal dir que els hem perdut …
Ramón Ortega Lozano.
fuente:https://espaciomex.com
