El 1967, Marta Cinta va ser primera ballarina del Ballet de Nova York. Gairebé 50 anys més tard, el 2014, va arribar a una residència d’Alacant amb un diagnòstic de malaltia d’Alzheimer. Allà va passar els seus últims anys de vida, fins al març del 2020, moment en què va morir.
En ingressar al centre, segurament molts van pensar que ja no en quedava “res”. Tot i això, un dia, un terapeuta que formava part de la iniciativa “Música per a Despertar”, va decidir posar-li la música del famós ballet El Llac dels cignes de Piotr Ilich Txaikovski, i la reacció de Marta va emocionar tot el país.
L’artista d’origen espanyol va començar a ballar a la cadira de rodes, movent els braços amb una delicadesa que semblava impossible per a algú amb la seva malaltia.
El ball de Marta Cinta en una etapa en què ja presentava un estat avançat de la malaltia va fer que molts pensessin en la possibilitat de reenfocar el tractament de l’ Alzheimer : i si el quid de la qüestió estigués en com entenem la capacitat de les persones grans que pateixen aquesta malaltia?
Definint la capacitat intrínseca
Per donar resposta a aquesta pregunta, en primer lloc, ens remetem al concepte de capacitat intrínseca, introduït el 2015 per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al Report Mundial d’Envelliment i Salut . Segons els seus autors, el concepte fa referència a totes les capacitats físiques i mentals d’un individu en un moment donat, i no només a les mancances i malalties.
D’aleshores ençà, l’OMS identifica cinc dimensions principals de la capacitat intrínseca: locomoció, cognició, estat psicològic, vitalitat i capacitats sensorials (definides per la capacitat d’audició i de visió de la persona).
Un enfocament més positiu
Actualment, les persones grans busquen atenció mèdica quan ja s’ha produït un declivi evident de les seves capacitats o quan ha passat un esdeveniment advers. Tot i això, l’evidència científica demostra que el deteriorament funcional pot manifestar-se abans que apareguin símptomes clínics evidents de demència. A més, ens consta que aquest desgast es pot endarrerir o revestir si es duen a terme les intervencions adequades.
Des d’aquesta lògica, la capacitat intrínseca es focalitza a avaluar les capacitats que es mantenen (no les que es perden) i això pot ser especialment crucial en malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer.
L’anticipació com a estratègia
La malaltia d’Alzheimer , una patologia neurodegenerativa crònica i progressiva, ha estat tradicionalment abordada des d’una mirada centrada única i exclusivament en la pèrdua de memòria. Això no obstant, aquesta concepció pot ser considerada reduccionista, ja que minimitza la persona al seu deteriorament i invisibilitza aquelles capacitats que encara romanen intactes com la capacitat sensorial, psicològica o motora.
L’enfocament des de la capacitat intrínseca cerca precisament el contrari: observar, prevenir i preservar. De fet, la detecció primerenca de deterioraments de qualsevol de les capacitats ens pot ajudar a crear intervencions individualitzades i eficaces que ajudin a mantenir una capacitat intrínseca adequada durant més temps .
A més, un deteriorament a qualsevol dels dominis de la capacitat intrínseca pot comportar una reacció en cadena. Per exemple, una pèrdua de l’audició no detectada a temps pot abocar a un aïllament social, cosa que podria afectar l’estat d’ànim promovent estils de vida més sedentaris.
Millorar la vida de les persones amb Alzheimer
D’acord amb el darrer informe mundial sobre la malaltia d’Alzheimer , al voltant d’un 40% dels casos de demència podrien prevenir-se o endarrerir-te actuant sobre dotze factors de risc al llarg de la vida, com l’educació, la inactivitat física, la hipertensió o la salut auditiva.
Aquests factors són presents des d’etapes molt primerenques, per la qual cosa la prevenció no només és responsabilitat del sistema sanitari, sinó també de polítiques públiques, comunitats i entorns educatius.
Actuar-hi no requereix intervencions clíniques complexes, sinó estratègies individuals i comunitàries que ajudin a potenciar la capacitat intrínseca d’aquests individus. Per exemple, el foment de lactivitat física, que enforteix la dimensió locomotora; la implementació de teràpies cognitives i destimulació sensorial, contribueix a millorar la cognició; o la creació despais de trobada per a gent gran, per la seva importància a lhora de cuidar laspecte psicològic.
En definitiva, més enllà dels assaigs clínics i les cerques de nous biomarcadors, la capacitat intrínseca podria convertir-se en una poderosa arma per anticipar-nos als efectes de l’Alzheimer i millorar la vida dels que el pateixen.
Un estudi longitudinal en què s’analitza la trajectòria de la capacitat intrínseca en gairebé 15.000 persones ha demostrat que el minvament en dominis com la locomoció o la cognició prediu amb gran fiabilitat l’aparició de demència, discapacitat i mortalitat.
Objectiu: preservar la independència
Hem vist la utilitat de la capacitat intrínseca per a un nou abordatge de la malaltia d’Alzheimer, però també es posiciona com un dels conceptes principals per entendre l’envelliment saludable. Així es recull a la Dècada de l’Envelliment Saludable (anys 2020-2030) , un document que mostra l’estratègia de l’OMS sobre l’envelliment i la salut.
L’informe defineix envelliment saludable com el “procés de fomentar i mantenir la capacitat funcional, el qual facilita el benestar a l’edat avançada”.
Per aconseguir-ho, l’OMS proposa quatre àrees essencials d’acció per passar d’un model de dependència a un model de participació activa:
- Canviar la manera com pensem sobre l’edat i l’envelliment.
- Crear comunitats que donin suport a les capacitats de la gent gran.
- Oferir atenció integrada i centrada en la persona.
- Garantir l’accés a cures de llarga durada quan siguin necessàries.
Conèixer i comprendre les dimensions que componen la capacitat intrínseca i els factors de risc que influeixen a l’inici i la progressió de la demència permetria el desenvolupament d’estratègies orientades a preservar les capacitats físiques i mentals de la gent gran. Per exemple, activitats dirigides com a entrenament funcional o estimulació cognitiva.
Per si no n’hi hagués prou, incorporar avaluacions de la capacitat intrínseca al llarg de vida podria millorar la comprensió de les connexions en els processos subjacents a l’envelliment i l’adherència a estils de vida saludables.
Fomentar aquests hàbits no només incrementaria els beneficis que proporciona la seva pràctica, sinó que també n’afavoriria el manteniment a llarg termini, impulsant un envelliment actiu, saludable i independent.
Rafael Sarralde
https://theconversation.com/alzheimer-en-positivo-identificar-y-proteger-las-capacidades-que-si-funcionan-250961
