Les malalties neurodegeneratives constitueixen un dels problemes més greus de la medicina actual. La causa de moltes d’elles és encara desconeguda i, per tant, no es disposa de tractaments eficaços per frenar la seva evolució. Tampoc per revertir els símptomes clínics.
Parlem de patologies tan devastadores com l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), l’Alzheimer, el Parkinson i l’esclerosi múltiple, que són objecte d’estudi a tot el món. Per això, el descobriment de la causa d’aquestes malalties és un dels majors reptes de la investigació científica en l’actualitat.
Alguns investigadors han suggerit la possibilitat que virus o fins i tot bacteris constitueixin la causa d’aquestes malalties. El nostre grup ha publicat diversos estudis que demostren que l’ELA, l’Alzheimer i l’esclerosi múltiple poden estar causades per infeccions de fongs.
Per exemple, s’han trobat llevats i hifes en el teixit nerviós de pacients morts per aquestes malalties. Aquestes estructures fúngiques s’han observat de manera directa amb anticossos específics capaços de reconèixer fongs.
On es troben aquests microorganismes? Alguns d’ells es localitzen a l’interior de la cèl·lula, fins i tot en el nucli de neurones. Això indica que la infecció es va produir quan les cèl·lules estaven vives.
A més, s’han pogut identificar les espècies de fongs que infecten pacients amb aquestes malalties. Tot gràcies a tècniques molt sensibles que detecten l’ADN fúngic amb gran precisió, com la PCR i la seqüenciació massiva.
Cada pacient pot tenir infeccions mixtes, amb diversos fongs. Aquests, en general, són diferents en cada malaltia. L’existència d’espècies diferents en el sistema nerviós central explicaria per què la malaltia de cada pacient pot mostrar una evolució diferent.
La severitat dels símptomes clínics en cada malalt també és molt variada, i estaria d’acord amb la diversitat d’espècies fúngiques presents en el sistema nerviós central. Finalment, també hem demostrat l’existència de fongs mitjançant estudis de proteòmica que assenyalen la presència de proteïnes de fongs.
Aquests estudis de proteòmica no han trobat proteïnes virals, ni de virus de l’herpes ni d’altres virus animals. Els resultats obtinguts amb anticossos específics contra proteïnes d’herpes tampoc mostren la seva presència en el sistema nerviós central de pacients amb Alzheimer.
Infeccions polimicrobianes
Un altre descobriment important en la microbiota del sistema nerviós central és l’existència d’infeccions polimicrobianes. Mitjançant l’ús d’anticossos específics que reconeixen bacteris, s’han trobat cèl·lules procariòtiques que, juntament amb els fongs, coinfectan als pacients.
Possiblement aquests bacteris siguin oportunistes que aprofiten la infecció principal dels fongs, que disminueix la resposta immune, per al seu creixement. Novament, mitjançant tècniques de PCR i de seqüenciació massiva hem identificat aquestes espècies.
Altres grups han dut a terme estudis similars que també demostren l’existència de bacteris en el sistema nerviós central de pacients amb Alzheimer o esclerosi múltiple. Aquests, però, no analitzen la presència de fongs.
Podem concloure que tots els pacients analitzats amb aquest tipus de patologies neurodegeneratives compten amb fongs en el seu sistema nerviós central. Aquests estan acompanyats d’infeccions bacterianes.
Causa o conseqüència?
La gran pregunta és si aquestes infeccions són la causa o la conseqüència de la neurodegeneració que té lloc en aquests pacients.
En principi, tots els símptomes clínics observats en aquestes malalties es poden explicar mitjançant aquestes infeccions. Se sap que hi ha una resposta immune clara, amb infiltració de limfòcits en el teixit nerviós. Per comprovar-ho de forma segura, s’han de dur a terme estudis clínics.
Si la causa de l’Alzheimer, el Parkinson, l’ELA i l’esclerosi múltiple és d’origen microbiana … ¿vol dir això que podríem curar aquestes malalties? Comptem amb l’avantatge de disposar de compostos antifúngics i antibacterians de gran eficàcia, que ja han estat aprovats en diferents països. Són molt segurs i es fan servir diàriament.
El pas següent seria comprovar quins d’ells són els més eficaços i quina seria la dosi òptima per al tractament d’aquests malalts. S’obre així una porta a l’esperança de remeis segurs, en lloc d’esperar al descobriment de nous compostos.
Luis Carrasco Llamas
Catedrático de Microbiología, Centro de Biología Molecular (CBM-CSIC)
Fuente: https://theconversation.com/
