Un recent estudi assegura haver trobat el que seria -fins ara- el primer símptoma de l’Alzheimer. Estaria relacionat amb una disminució dels nivells de glucosa en el cervell, que apareix en les primeres etapes del deteriorament cognitiu lleu, és a dir, abans que els símptomes de problemes de memòria comencin a sorgir.
Una investigació a l’Escola Lewis Katz de Medicina a la Universitat de Temple, a Filadèlfia (Estats Units), mostra ara inequívocament que la falta de glucosa en el cervell desencadena l’aparició de deteriorament cognitiu.
“En els últims anys, els avenços en les tècniques d’imatge, especialment la tomografia per emissió de positrons (PET), han permès als investigadors buscar canvis subtils en els cervells de pacients amb diferents graus de deteriorament cognitiu”, explica Domenico pratico, professor al Centre de Medicina Translacional a l’Escola de Medicina. “Un dels canvis dels que s’ha informat consistentment és una disminució en la disponibilitat de glucosa en l’hipocamp”, afegeix.
L’hipocamp juga un paper clau en el processament i l’emmagatzematge de records. No obstant això, aquesta i altres regions del cervell depenen exclusivament de la glucosa com a combustible, de manera que, sense glucosa, les neurones passen gana i finalment, moren.
El nou estudi vincula directament el deteriorament de la memòria amb la falta de glucosa en el cervell específicament a través d’un mecanisme que implica l’acumulació d’una proteïna coneguda com tau fosforilada. “La tau fosforilada es precipita i s’acumula al cervell, formant embolics i induint la mort neuronal”, detalla pratico. En general, una major abundància de cabdells neurofibril·lars de tau s’associa amb una demència més greu.
Una proteïna, clau en el procés
L’estudi també va identificar una proteïna coneguda com p38 com un potencial fàrmac alternatiu en el tractament de la malaltia d’Alzheimer. Les neurones activen la proteïna p38 en resposta a la falta de glucosa, possiblement com un mecanisme defensiu, però, a llarg termini, la seva activació augmenta la fosforilació de tau, empitjorant el problema.
Per investigar l’impacte de la falta de glucosa en el cervell, l’equip del doctor Praticò va utilitzar un model de ratolí que recapitula els trastorns de la memòria i la patologia tau en la malaltia d’Alzheimer. Als 4 o 5 mesos d’edat, alguns dels animals van ser tractats amb 2-desoxiglucosa (DG), un compost que impedeix que la glucosa entri i sigui utilitzada per les cèl·lules. Es va administrar el compost als ratolins de manera crònica durant un període de diversos mesos i, a continuació, es va avaluar la funció cognitiva dels animals. En una sèrie de proves de laberint per avaluar la memòria dels rosegadors, els animals privats de glucosa es van comportar significativament pitjor que els seus homòlegs no tractats.
Quan es van examinar microscòpicament, les neurones en els cervells dels ratolins tractats amb DG van exhibir funció sinàptica anormal, el que suggereix que les vies de comunicació neural s’havien trencat. Una conseqüència excepcional va ser una reducció significativa en la potenciació a llarg termini, el mecanisme que reforça les connexions sinàptiques per garantir la formació i l’emmagatzematge dels records.
Després d’un examen addicional, els científics van descobrir alts nivells de tau fosforilada i quantitats dramàticament elevades de mort cel·lular en els cervells de ratolins privats de glucosa. Per descobrir per què, el doctor pratico es va centrar en p38, que en treballs anteriors el seu equip havia identificat com un conductor de la fosforilació de tau. En el nou estudi, els investigadors van trobar que el deteriorament de la memòria es va associar directament amb l’augment de l’activació de p38. “Els resultats són molt emocionants (subratlla el doctor pratico). Ara hi ha moltes proves que suggereixen que p38 està involucrada en el desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer”.
Les troballes també donen suport a la idea que petits episodis crònics de falta de glucosa són nocius per al cervell. “Hi ha una alta probabilitat que aquests tipus d’episodis estiguin relacionats amb la diabetis, que és una malaltia en la qual la glucosa no pot entrar a la cèl·lula (explica). La resistència a la insulina en la diabetis tipus 2 és un factor de risc conegut per a la demència “.
Segons el doctor pratico, el següent pas és inhibir p38 per veure si es poden alleujar els deterioraments de la memòria, tot i la falta de glucosa. “És una excitant via d’investigació, un fàrmac dirigit a aquesta proteïna podria aportar grans beneficis per als pacients”, augura.
font:http://www.20minutos.es/
