L’alzhèimer és una malaltia neurodegenerativa, és a dir, causada per la destrucció progressiva de les neurones cerebrals. I aquesta destrucció, segons han suggerit nombrosos estudis, es produeix bàsicament per l’acumulació al cervell de cabdells neurofibril·lars de proteïna tau i de plaques de proteïna beta-amiloide, altament tòxcs per a les neurones. Però, quina és la raó per a la formació i acumulació d’aquests agregats de proteïnes tan nocius per a les neurones? Doncs segons han apuntat diferents investigacions, s’explica perquè els compartiments o orgànuls , anomenats ‘endosomes’, que utilitzen les neurones per processar, eliminar o reciclar les proteïnes que no funcionen tan bé com haurien de fer-ho. D’aquí la importància d’un nou estudi dirigit per investigadors de la Faculta de Medicina de la Universitat de Washington a Seattle (EUA), en el qual es mostra com una teràpia en la qual es combina un fàrmac experimental amb la tècnica d’edició genètica CRISPR / CAS9 -el conegut ‘talla-enganxa’ genètic- pot corregir el funcionament de la xarxa de endosomes, el que evita la producció d’aquests agregats de proteïnes tau i beta-amiloide i, per tant, podria tractar, i fins i tot prevenir, l’alzhèimer.
Com explica Jessica Young, directora d’aquesta investigació publicada a la revista «Stem Cell Reports», «els nostres resultats suggereixen que l’abordatge dirigit dels defectes en la xarxa endosomal, ja sigui a través del desenvolupament de nous fàrmacs o d’altres tractaments, cas de la teràpia gènica, podria constituir una estratègia molt prometedora davant la malaltia d’Alzheimer ».
Missatgers ineficients
El primer objectiu de l’estudi va ser avaluar si, efectivament, els defectes en el transport entre les neurones cerebrals contribueixen a l’aparició i desenvolupament de l’Alzheimer. I per això, els autors van prendre cèl·lules de la pell de pacients diagnosticats amb la malaltia i les van reprogramar per convertir-les en cèl·lules mare pluripotents (iPS), és a dir, amb capacitat per a diferenciar-se en qualsevol cèl·lula de l’organisme. Així, ‘només’ caldria induir la diferenciació d’aquestes iPS en neurones i veure si la seva xarxa de endosomes funcionava de forma incorrecta. Dit i fet.
I un cop induïda la diferenciació, què va passar? Doncs que les ‘noves’ neurones van mostrar la tendència a produir quantitats excessives de proteïnes beta-amiloide i tau ja observada en les neurones cerebrals dels pacients -no en va, les dues neurones, ‘noves’ i cerebrals, comparteixen el mateix genoma i, per tant, funcionen de manera similar.
El tractament dels defectes en la xarxa endosomal podria constituir una estratègia molt prometedora davant la malaltia d’Alzheimer
El següent pas va ser analitzar si la potenciació de la funció de la xarxa de endosomes té algun efecte sobre la producció de proteïnes tau i beta-amiloide en les neurones humanes. I per això, els autors van recórrer a un fàrmac experimental que, batejat com a ‘R33’, ja ha demostrat estabilitzar i potenciar la funció d’una proteïna d’acoblament anomenada ‘retròmer’ en models animals. Bàsicament, el que fa aquest retròmer és assegurar que els endosomes o vesícules que viatgen a través de la xarxa endosomal arribin correctament al seu destí. Com apunta Jessica Young, «podem pensar en la xarxa endosomal com una mena d’agència de missatgeria en la qual el retròmer seria com les etiquetes dels paquets».
Els resultats van mostrar que el compost ‘R33’ va potenciar la funció del retrómero, el que al seu torn va comportar una reducció significativa en la producció de la proteïna beta-amiloide i de la proteïna tau fosforilada -la forma de proteïna tau que s’agrega formant els cabdells neurofibril·lars.
Cadascuna per la seva banda
No obstant això, l’estudi no va acabar aquí. Els autors també van voler avaluar la hipòtesi que dicta que la producció de la proteïna beta-amiloide dirigeix al seu torn la producció de la proteïna tau fosforilada. I és que com recorden els investigadors, «l’acumulació d’aquestes dues proteïnes sembla trobar-se estretament lligada».
En aquest cas, els autors van recórrer al ‘talla-enganxa’ genètic per crear unes neurones que no tinguessin la proteïna precursora d’amiloide, els fragments després de ser trossejada pels enzims donen lloc als pèptids de beta-amiloide -que al seu torn es afegiran formant les plaques neurotóxicas-. ¿I què van mostrar els resultats? Doncs que el compost ‘R33’ seguir sent igual d’eficient a l’hora de reduir els nivells de proteïna tau fosforilada. És a dir, la producció de proteïna tau és totalment independent de la proteïna beta-amiloide.
Com conclou Jessica Young, «les nostres troballes suggereixen que hi ha ‘alguna cosa’ més amunt en la cadena de reaccions que afecta la producció de proteïna beta-amiloide i de proteïna tau fosforilada de forma independent. Així, continuarem treballant amb aquestes línies cel·lulars per identificar què és aquest ‘alguna cosa’ defectuós i veure si pot suposar una diana per a un tractament innovador enfront del Alzheimer »
M. LÓPEZ
Fuente: www.abc.es // Traducció al Català: X.R.
