La medicina evoluciona cap a una medicina predictiva, personalitzada i precisa. Els seus grans objectius són prevenir el desenvolupament de malalties a través d’un diagnòstic molt precoç i tractar-les de la forma més segura i eficaç. La prevenció requereix l’existència de tests predictius o biomarcadors. Un biomarcador és una característica biològica que serveix per diagnosticar o predir una condició mèdica. Per exemple, els nivells de glucosa en sang, les xifres de tensió arterial o una mutació són biomarcadors. Quan es tracta de predir una futura malaltia en persones sanes i d’instaurar teràpies preventives amb potencials riscos, el biomarcador ha de tenir un valor predictiu molt alt, superior al 95%. En cas contrari, només es genera incertesa i angoixa.
Quina és la situació en la malaltia d’Alzheimer (MA)? Sabem que els primers canvis de la MA tenen lloc al cervell diverses dècades abans de l’aparició dels primers símptomes (oblits, desorientació, canvi de conducta o dificultat en trobar paraules). És l’escenari ideal per a un biomarcador que identifiqui amb 20 anys d’antelació a les persones en risc d’acabar patint la demència. Obre una finestra d’oportunitat per rebre un tractament que impedeixi el desenvolupament dels símptomes o retardi el seu inici. S’evitaria molt patiment i s’estalviarien recursos.
Aquests primers canvis consisteixen en el dipòsit de dues proteïnes anòmales (amiloide i tau) en regions concretes del cervell. Totes dues poden detectar-se amb proves especials i són considerats biomarcadors de la MA. Per tant… problema resolt? Aviam. Aquests biomarcadors prediuen amb elevada seguretat si una persona major de 65 anys amb un trastorn de memòria significatiu (el conegut com a deteriorament cognitiu lleu) va a desenvolupar EA en els següents dos anys. Succeeix el mateix en persones que no tenen símptomes? Lamentablement, no se sap. Un recent estudi indica que la seva presència augmenta el risc de patir MA en persones sense símptomes d’entre 63 i 90 anys, però no defineix el valor predictiu absolut.
El Projecte Guipúscoa Alzheimer de la Fundació CITA pretén determinar-ho en persones més joves sense símptomes, gràcies a la col·laboració generosa dels seus voluntaris. Per tant, al dia d’avui es desconeix el seu valor predictiu en persones sense símptomes, especialment en les d’edat mitjana, que és quan s’inicien les alteracions cerebrals. Només reflecteixen un risc més alt.
I si es diagnostica amb anys d’antelació, es pot fer alguna cosa per evitar o retardar l’Alzheimer? Des de fa uns anys, hi ha medicaments que frenen la producció, eviten el dipòsit o netegen els dipòsits d’amiloide. Hi ha una coincidència científica general que poden ser més eficaços com més aviat s’apliquin, però la seva eficàcia per prevenir la MA es desconeix. Els actuals assaigs clínics es duen a terme en persones que ja tenen símptomes (El Programa de Teràpies Avançades de Policlínica participa en 5) i són fàrmacs que poden produir efectes secundaris, algun greu. Tot i això, la Unió Europea impulsa consorcis públic-privats per realitzar assajos clínics en persones sense símptomes, la qual cosa planteja un dilema ètic: Si no hi ha un biomarcador capaç de predir amb un 95% de seguretat si una persona sense símptomes acabarà desenvolupant ‘ alzheimer (ni quan passarà l’hipotètic desenllaç), ¿és ètic administrar fàrmacs amb potencials efectes adversos i l’eficàcia preventiva està per demostrar? S’intenta comparar aquesta estratègia amb la seguida en la prevenció del càncer de mama o pròstata, però són ben diferents ja que les teràpies oncològiques segueixen a una biòpsia positiva, el valor predictiu és absolut.
El revers de la moneda és que per conèixer el valor definitiu dels actuals biomarcadors en persones asimptomàtiques, s’ha d’esperar a la conclusió dels estudis en marxa, el que implica una espera de diversos anys. Ens ho podem permetre? El conflicte ètic seguirà viu mentre no s’identifiqui un biomarcador fiable en la població sense símptomes. Només llavors es podrà jutjar amb rigor la relació benefici / risc de qualsevol teràpia preventiva.
El neuròleg ha d’explicar aquestes inquietuds a les persones sense símptomes a les que proposi participar en un assaig.
Fins que s’aclareixin aquests detalls i s’identifiquin biomarcadors més fiables i accessibles en sang i en les modernes ressonàncies, s’aconsella seguir un estil de vida saludable per al cervell.
Malgrat aquesta incertesa, fa 20 anys no s’entreveia la possibilitat de detectar precoçment l’Alzheimer i evitar el seu desenvolupament posterior. El somni de convertir la MA en una malaltia que es pot prevenir, comença a ser una realitat.
Però la ciència té els seus temps i és cauta per naturalesa per respectar els límits ètics.
GURUTZ LINAZASORO
Fuente: www.eldiariovasco.com
