A Espanya han mort en el que va d’any prop de 16.000 persones que eren a la llista d’espera de la dependència. Tenien el dret reconegut, però no rebien cap prestació o servei. Són 106 morts cada dia. La xifra és una estimació de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials sobre la base de dades oficials. L’any passat aquesta mateixa organització va calcular que hi va haver de mitjana 85 morts diàries. “La llei de dependència és una qüestió de supervivència. El sistema perilla “, va alertar aquest divendres al Congrés José Manuel Ramírez, president de l’associació. Ara mateix hi ha prop de 254.000 persones en llista d’espera. Altres 150.000 esperen a ser valorades per saber si se’ls reconeix algun grau de dependència.
La quarantena mata l’alegria de la gent gran
Enmig de la seva intervenció en el grup de treball de polítiques socials i el sistema de cures de la comissió per a la reconstrucció social i econòmica de Congrés, Ramírez va guardar un minut de silenci pels que moren sense ser atesos. Una cosa que els experts porten anys denunciant i les famílies patint, però que s’ha vist agreujat durant aquest estat d’alarma. “Moren sense tenir suport ni assistència”, va dir. Les xifres constaten que la situació de la dependència és alarmant. A l’abril es va registrar el major descens en el nombre d’atesos des de juliol de 2014. Van caure els beneficiaris, les sol·licituds i les resolucions. El sistema, ja debilitat després de la retallada de més de 5.800 milions d’euros des de 2012, va patir una aturada a conseqüència de la pandèmia.
La història es repeteix, encara que canviant noms, cares, drames. Milers de persones esperen un temps que no tenen, resisteixen a força de l’sobreesforç de les famílies. Els que tenen possibilitats econòmiques se saben afortunats. Però l’Administració arriba moltes vegades tard. Va passar així per Àngels Ferre, que es va trencar el maluc als 97 anys. Fins a aquest moment havia viscut amb els seus fills, alternant d’una casa a una altra. Amb xacres, però anava fent. Però va arribar la caiguda que ho va canviar tot. A principis de 2015 van iniciar els tràmits de la llei de dependència. A la meitat de l’procés la situació es va tornar insostenible, explica el seu nét, Ismael Ribera, treballador social en una residència. Així que van decidir ingressar-hi, plantant cara als 1.500 euros que costa la plaça. Un any després va arribar la resolució: grau 3 de dependència, el més greu.
Però Ferre va morir esperant. “Vam decidir que anés a la residència perquè estigués atesa com corresponia. Vam poder ser el seu suport econòmic, però per molt bons estalvis que tinguis, als dos anys te’ls menges “, explica a el telèfon el seu nét, que viu a Alacant. “És molta la frustració per que no arribessin els recursos”, explica Ribera. Tres anys abans la seva àvia paterna havia passat pel mateix. Se li va reconèixer una gran dependència. Tampoc va rebre mai un servei o prestació. Així que van anar als tribunals, cosa que van repetir després de la defunció de Ferre. “Per sort o per desgràcia, coneixíem el procés judicial. Però no tothom és conscient dels seus drets, ni té diners per ficar-se en un judici “, recalca. Ara la justícia els ha donat la raó per la demora en el cas de Ferre. Estan pendents de l’pagament d ‘ “uns 9.000 euros”, explica ell.
L’advocada Sandra Casas, experta en el sistema de la dependència, ha portat centenars de casos i corrobora que no tothom pot permetre recórrer a un procés “que comporta un cost econòmic i emocional”, si bé en moltes ocasions és “l’únic camí per aconseguir un recurs “. Reclama que les persones en situació de dependència puguin rebre serveis. La prestació per cures familiars es contemplava en la llei com a excepcional, però s’atorga en el 30% dels casos. “Carregar a la família amb la cura d’un gran dependent per 300 euros a l’mes és indignant”, critica Casas.
Ramírez clama per una injecció que doni aire a la dependència. Actualment, les comunitats autònomes, competents en la matèria, carreguen amb la majoria de el pes del finançament. “En 2017 es va acordar en la conferència de presidents que feien falta 1.500 milions d’euros perquè l’Administració General de l’Estat aporti el 50% del que costa la llei”, explica. “Es donaria atenció a la llista d’espera i es crearien 80.000 llocs de treball”, detalla. L’Associació de Directores i Gerents ja alertava l’any passat que el sistema no era capaç d’absorbir la demanda i que eren urgents uns pressupostos. “Ara no podem esperar a les noves comptes. Cal augmentar el finançament ja “, reclama. Així ho va dir també al Congrés.
Concorda Aurelia Jerez, presidenta de la Coordinadora Estatal de la Dependència. “La pandèmia ha agreujat encara més la situació, hem estat abandonats durant molts anys. No era una prioritat per als governs anteriors, esperem que la situació canviï. Cal diners i cal personal “, es queixa. “Cal donar-li una volta a el sistema, cal que hi hagi rapidesa, eficàcia. En aquest temps s’han suspès les valoracions i s’han viscut situacions dramàtiques a les cases dels que no rebien atenció “, diu.” Els familiars veuen com els seus expedients s’han quedat en uns llimbs i no saben com ni quan van a sortir-ne “.
“Intento fer-me càrrec de tot, però ja no puc més”
Quan va sonar el telèfon, no estava preparada per al que anava a escoltar. Van preguntar pel seu pare, tenien notícies sobre la llei de dependència. “Hi havia mort gairebé un any abans”, explica Luz Marina Rodríguez. Li resulta incomprensible “que les administracions no creuin les dades”, haver hagut d’explicar a una veu que es disculpava una i altra vegada que el seu pare ja no hi era. Per això, quan l’any passat la seva mare va patir un ictus no va trigar a tramitar els papers. Segueix esperant, aguantant sobre les seves espatlles el pes de la seva família.
Les coses es van torçar fa temps, compta per telèfon aquesta dona de 46 anys que viu a Sant Mateu, un municipi de Gran Canària amb 7.500 veïns. Viu porta amb porta amb la seva mare, que ara té 73. Al gener de 2019 va colpejar l’ictus, que li va afectar a la banda esquerra. Necessitava la seva ajuda per a tot: aixecar-se, dutxar-se, vestir-se. “Després va millorar alguna cosa, però una operació d’estómac la va fer anar per darrere”, relata.
A l’estiu van acomiadar a Rodríguez, però no cobra atur perquè no estava assegurada. A l’octubre va morir el seu marit. “Tinc una nena de 13 anys, li està costant molt”, afirma. Els seus silencis a el telèfon també parlen. Reprèn forces i continua la història. “A del principi, després de l’operació de la meva mare, passava les nits d’una casa a una altra, vigilant-se a ella i cuidant a la meva filla, que no es dormia”, diu.
Li tocava aixecar a la seva mare, netejar-la, la medicació, preparar dos menús diferents, un apte per a diabètics, netejar dues cases, tractar de sostenir a la seva filla, a la seva mare, “que diu que no val, que no pot fer res” . Sostenir-se a si mateixa. “Intento fer-me càrrec de tot, però ja no puc més”, reconeix. Per això va contractar a algú que cuida la seva mare. “La seva pensió va íntegra a l’sou”, afegeix. “El menjar i les despeses de les dues cases dels afronto amb la pensió … no m’agrada dir-ho, de viduïtat”, diu, i sembla que aquesta paraula pesa com una llosa.
Així, encara sense aixecar el cap, va arribar l’estat d’alarma que les va confinar a casa i la va deixar sense ajuda. El seu germà, que “treballa moltes hores” i va quan pot, vivia en un altre municipi, així que estava sola amb tot. Volta a començar. “Feia el que podia. Quan passem a la fase 2 va tornar a venir la cuidadora i ara respir alguna cosa més “, afegeix. “Encara sort que no hem de pagar un lloguer ni una hipoteca. Si no, no sé com ho faríem. Vaig haver de comprar un caminador, però m’han prestat la cadira per poder banyar a la meva mare. Anem fent així, demanant favors “. Sense notícies de la dependència, més d’un any després.
font:https://elpais.com/sociedad/2020-06-05/cada-dia-mueren-106-dependientes-en-espana-esperando-a-ser-atendidos.html
