La malaltia d’Alzheimer en un ésser estimat impacta, d’una manera o altra, en tots els membres de la família. Això inclou també als més joves. Per això és important saber com tractar l’Alzheimer amb nens i adolescents.
Els més joves poden sentir-se confosos o espantats davant determinades reaccions del seu avi o àvia. Per exemple, poden mostrar frustració davant algunes noves conductes o sentir-se insegurs sobre com han de comportar-se amb ells. Tots aquests sentiments són normals, però necessiten aprendre a gestionar-los, igual que els adults. I això, només es pot fer comptant amb la informació adequada. La manca d’informació pot generar confusió en nens i adolescents, provocant que imaginin coses que poden ser encara pitjors que la pròpia realitat. Això pot generar temors o fer-los sentir culpables.
Parlar oberta i directament amb els més joves de la família sobre l’Alzheimer és una molt bona forma de disminuir el seu desconcert. Si disposen d’informació adequada, veraç i adaptada a la seva edat, els nens i adolescents de la família també poden implicar-se en les atencions a la persona malalta, promovent que s’enforteixi el vincle afectiu entre ells. Compartir la informació és, a més, una bona manera d’afavorir la unitat familiar i el suport mutu.
Però, ¿com parlar d’Alzheimer amb nens i adolescents? No hi ha una fórmula única ni vàlida per a totes les circumstàncies, però s’aconsella tenir presents les següents recomanacions:
Donar la informació de forma clara i concisa
És important que entenguin que la conducta del seu avi o àvia és conseqüència d’una malaltia, no és una cosa intencionada cap a ell o una falta de consideració.
Per exemple, un nen pot sentir-se incòmode si la seva àvia, per exemple, s’equivoca amb el seu nom. Conèixer l’origen d’aquesta conducta li permetrà que pugui explicar amb tota naturalitat als seus amics que la seva àvia té un problema amb la memòria i oblida certes coses. Això evitarà que se senti malament davant dels seus companys.
Si sap sobre la malaltia, quan l’avi o l’àvia s’enfadi sense motiu aparent, podrà entendre que no són sentiments reals cap a ell o ella, sinó que és la malaltia la que provoca aquesta “agressivitat”.
Cal posar l’èmfasi en les coses que la persona malalta encara pot fer i animar el nen o adolescent a ajudar-la i a col·laborar amb ella. Sempre que sigui pertinent i oportú, també podem valer-nos de l’humor. Sovint, saber riure davant certes situacions pot resultar molt terapèutic.
La informació s’ha d’adaptar a l’edat de l’interlocutor
La informació s’ha de transmetre de manera simple i adaptada a l’edat del nen. És important, per exemple, l’entonació i el llenguatge. No és el mateix dirigir-se a un nen de 4 anys que a un de 12, encara que tots dos tenen la mateixa necessitat de saber i d’entendre el que passa en l’entorn.
Probablement, la primera vegada que sentin la paraula “Alzheimer” o “demència” no coneixeran el seu significat o tindran una vaga idea sobre què és. Per això hem d’ajustar o definir els termes per facilitar la comprensió de la malaltia (per exemple, “l’avi té una malaltia que es diu demència, el seu cervell no funciona correctament i no pot realitzar algunes coses que feia abans”).
També cal animar-los a plantejar dubtes i preguntes i, en la mesura del possible, procurar respondre-les, sense saturar amb més informació de la que puguin manejar.
Hem de procurar ser pacients, ja que, segons l’edat del nen, s’hauran de repetir les mateixes explicacions, o cercar formes alternatives de donar-les, en múltiples ocasions.
Buscar el moment més adequat per parlar de l’Alzheimer amb nens i adolescents
Per explicar-los, és important saber esperar el moment més oportú i relaxat, amb temps, per poder atendre les seves reaccions. És primordial deixar-los espai perquè facin preguntes i poder captar les seves inquietuds i ajudar-los a gestionar-les.
Un canvi evident en les rutines del familiar afectat (per exemple, que deixi de conduir) pot ser una bona manera d’iniciar la conversa.
Permetre que aflorin els seus sentiments, sense jutjar-los
Perquè el procés d’acceptació de la nova realitat sigui el més natural possible, és vital facilitar i fomentar l’expressió dels seus sentiments, fent-los entendre que el que senten no és dolent. És important que comprenguin que si ens mostren el que senten, serà més fàcil que els puguem ajudar a entendre les coses.
Així mateix, cal tractar d’empatitzar amb ells, entenent la vivència des de la seva perspectiva. És important assegurar-se que entenen que ells no tenen cap responsabilitat en el que li passa al seu ser estimat.
Pensar activitats per realitzar conjuntament
Aquest pot ser un bon recurs per propiciar l’acostament entre el nen i el familiar afectat. Les tasques rutinàries i més o menys automatitzades poden ser una bona opció. Per exemple, doblegar roba, parar taula o regar les plantes.
Les activitats que ajudin a evocar informació del passat també poden ser beneficioses per a millorar la qualitat de la relació entre tots dos: mirar fotografies, escoltar música o veure alguna pel·lícula antiga. Tot això ajudarà a que l’Alzheimer no sigui un obstacle perquè nens i adolescents gaudeixin amb els seus éssers estimats.
No forçar les situacions
Finalment, si el nen se sent incòmode o espantat per qualsevol conducta de l’avi o de l’àvia, no cal forçar que estiguin junts. L’estona que passin junts ha de ser agradable. És preferible trobar moments per abordar i veure com es poden manejar les situacions que més angoixen l’infant o jove i, si així i tot no se sent o no el veiem preparat per afrontar-les, és millor procurar evitar-les.
De la mateixa manera, i per la seguretat de tots dos, cal estar atents a qualsevol situació que requereixi supervisió. No es pot responsabilitzar nens o adolescents d’allò que no estiguin preparats per assumir.
6 consells per parlar de l’Alzheimer amb els nens (fpmaragall.org)
