Les persones que tenen cura de malalts d’Alzheimer renuncien a la seva vida personal, social i laboral i viuen un duel anticipat, sovint acompanyat de sentiments de culpabilitat, segons la neuropsicòloga Glòria Mas i la psicòloga clínica i terapeuta Sandra Poudevida.
Les dues especialistes, que treballen en l’àrea social de la Fundació Pasqual Maragall, han participat aquesta setmana en un acte virtual adreçat a famílies i persones que viuen de prop l’Alzheimer per donar consells sobre el procés de dol i davant la situació actual de crisi sanitària i social.
Les expertes donen pautes i consells sobre com gestionar aquestes situacions de dol, que és “anticipat” en el cas d’aquesta malaltia, per a suportar-de la millor manera possible.
Les dues especialistes ressalten que, en el context de la crisi epidèmica, la realitat que estan vivint els cuidadors de malalts “està sent més colpidora, sobretot per a aquelles famílies que viuen de prop l’Alzheimer, on la realitat de la pandèmia i les seves circumstàncies s’afegeixen als processos habituals de dol i renúncia anticipades de la malaltia “.
Poudevida explicita que el duel ha de ser entès no només com a reacció davant la mort d’un ésser estimat, sinó també davant d’altres pèrdues significatives en la vida d’una persona amb Alzheimer i el seu entorn proper.
Segons la doctora, la gestió de l’duel en el procés de la malaltia d’Alzheimer d’un ésser estimat “passa per cuidar-se un mateix, física i psicològicament, demanar ajuda, no aïllar-se i poder compartir l’experiència”.
“Expressar emocions, poder parlar-ho i expressar el patiment perquè no s’enquisti i cronifiqui, buscar suports i no pensar en la part negativa de l’què va poder passar la persona abans de morir sola”, sosté Poudevida.
Sobre el sentiment de culpabilitat, Glòria Mas explica que és “un sentiment freqüent i sovint durador i difícil per als cuidadors que es plantegen: per què no vaig fer això o allò, per què no vaig fer més?”.
“L’important -segons Mas- és valorar tot el que estem fent bé i com hem aconseguit adaptar-nos”.
“Això ens ajuda a sentir-nos una mica millor i que aquesta culpabilitat, que és comprensible que hi sigui, no sigui el principal sentiment. Hem de compensar-ho”, recomana Mas.
Davant el sentiment d’angoixa o abandonament per ingressar a una persona que pateix Alzheimer en un centre, Mas ressalta: “Hem de donar-nos compte que el nostre imaginari de com una persona es fa gran a casa potser no és el mateix quan hi ha un cas de Alzheimer, que multiplica les necessitats “.
Per això, aquesta situació d’abandonament “s’ha d’anar ajustant a la realitat de moment, que podem compartir amb ells quan els anem a visitar i pensar que hi ha unes necessitats que no podem cobrir a casa”, recalca la neuropsicòloga.
Segons Poudevida, aquesta malaltia també suposa una situació de pèrdues i renúncies dels cuidadors, “sobretot a nivell laboral”.
En aquest sentit, informa que “un 12% de persones que tenen cura, deixen la feina perquè no poden compatibilitzar-ho amb la seva activitat laboral, i més d’un 30% fa una reducció horària”.
També hi ha renúncies econòmiques, ja que el mal d’Alzheimer “és una malaltia cara per a la família”, que implica renúncies socials, per exemple, amb la gestió de el temps, perquè “ja no pots sortir tant o improvisar un sopar”, subratlla Poudevida .
Així mateix, Poudevida afegeix que “són moltes renúncies i la gent no és conscient. És una malaltia que afecta pràcticament a totes les facetes de la teva vida, es pot trobar un equilibri però realment les renúncies estan “.
“El que s’ha de fer és una autoreflexió sobre què és allò que a mi m’omple i al que no vull renunciar. Si jo renuncio, deixo de donar importància a la meva persona i és molt important que la persona que té cura estigui bé per poder cuidar bé “, recomana la psicòloga de la fundació.
Pel que fa a la durada de el dol, les especialistes diuen que no hi ha una periodicitat exacta: “Un any o dos anys són coses comunes, però cada un ho viu com pot i com va arribant en funció de l’bagatge i experiències anteriors”.
També recomanen demanar ajuda “a psicòlegs, especialistes en el dol, o de vegades el més proper és el metge de capçalera”, i apunten alguns símptomes com “dolor i sofriment continu i intens, estar aïllat, abusar de drogues, alcohol o fàrmacs, creure que no s’avança en la vida i sentir que no es pot seguir endavant “.
Marta Bieto Massip
https://www.eldiario.es/tecnologia/cuidadores-enfermos-alzheimer-renuncias-personales-duelo-anticipado_1_7395200.html
