El cervell, igual que la resta d’òrgans del cos, conté un sistema immunitari amb el qual fer front a les infeccions: la micròglia. Així, i davant la presència d’una infecció, la micròglia orquestrarà una resposta immune -o el que és el mateix, una resposta inflamatoria- per eliminar el patogen. No obstant això, la micròglia no només actua davant de les infeccions que tenen lloc al cervell, també s’activa davant certes respostes inflamatòries que es produeixen fora del cervell. Llavors, les malalties que, com l’artritis, causen reaccions inflamatòries, ¿és possible que també activin la micròglia i, en conseqüència, provoquin respostes inflamatòries al cervell que acaben danyant les neurones? Doncs si. I ara, investigadors del Centre Alemany de Malalties Neurodegeneratives (DZNE) a Tübingen (Alemanya) han descobert el perquè.
Com explica Jonas Neher, director d’aquesta investigació publicada a la revista «Nature», «els estudis epidemiològics han mostrat que les malalties infeccioses i la inflamació sofertes al llarg de la vida poden afectar la gravetat de la malaltia d’Alzheimer, sobretot en les edats avançades. Així que el que vam fer en aquest treball va ser avaluar si la ‘memòria immunològica’ d’aquesta microglia de llarga vida podia jugar algun paper en aquest risc ».
Memòria immunològica
La micròglia no només s’activa en presència d’una infecció al cervell. De fet, és ben sabut que les cèl·lules de la micròglia també desencadenen reaccions immunes en cas de detectar inflamació fora del cervell. No obstant això, el que no se sap és si la micròglia té memòria immunològica. O el que és el mateix, ‘recorda’ els seus combats previs enfront de les infeccions i malalties -ja siguin dins o fora del cervell-. Així que el que van fer els autors va ser agafar un model animal -ratolins- i provocar-li una inflamació ‘extracerebral’. ¿I què va passar? Doncs que la microglia també es va posar en marxa i va desencadenar una resposta inflamatòria. No obstant això, el caràcter d’aquesta resposta va variar, i molt, en funció de les vegades que l’animal patís aquesta inflamació fora del cervell.
Els resultats van mostrar que la primera inflamació va causar una resposta molt potent de la microglia. Una primera inflamació que va servir per mostrar a la microglia qui era l’enemic. Així que en la segona i tercera inflamació, la microglia, ja ‘entrenada’, va anar atenuant progressivament la seva resposta. Però encara hi ha més. Arribada la quarta inflamació, la micròglia va desenvolupar ‘tolerància’, de manera que pràcticament no va fer res al respecte, és a dir, la resposta inflamatòria en el cervell, si n’hi va haver, va ser mínima.
La pregunta llavors és: ¿aquest ‘entrenament i ‘tolerància’ de la microglia va tenir algun efecte sobre la formació de plaques de beta-amiloide? O el que és el mateix, ¿la memòria immunitària del cervell juga algun paper en el desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer? Doncs per avaluar-ho, els autors van emprar un model animal -ratolins- amb alzhèimer al qual van tornar a provocar-li successives inflamacions fora del cervell.
En aquest cas, els resultats van mostrar que durant la fase d”entrenament’ -és a dir, durant les primeres inflamaciones-, la micròglia va amplificar la formació de plaques fins i tot diversos mesos després de la causa de la inflamació hagués estat eradicada. En conseqüència, l’alzhèimer dels animals es va agreujar. No va ser així en la fase de ‘tolerància’, en la qual la micròglia va reduir la càrrega de plaques de beta-amiloide.
Per tant, el dany cerebral s’agreuja durant la fase d’entrenament de la micròglia i s’atenua quan el sistema immune cerebral ha desenvolupat tolerància. Un fenomen que modula el dany neurològic i que no és exclusiu de l’alzhèimer: els autors van repetir l’experiment amb ratolins amb ictus, observant un resultat similar.
Alteracions epigenètiques
Finalment, els autors van analitzar les bases moleculars d’aquesta memòria immunològica. I el que van veure és que les cèl·lules de la micròglia experimentaven canvis epigenètics, és a dir, alteracions en el seu ADN que, si bé no modifiquen la seqüència d’ADN, canvien la forma en què s’expressen els gens continguts en aquest ADN. Així, tant la microglia ‘entrenada’ com la ‘tolerant’ presentaven diferents canvis epigenètics que explicaven les diferències observades en l’activació de gens que potenciaven o atenuaven la resposta inflamatòria. Una troballa molt important atès que aquesta reprogramació molecular influeix, i molt, en les funcions de la micròglia, ergo de la seva capacitat de formar o eliminar plaques de beta-amiloide i, per tant, d’alterar la progressió de la malaltia d’Alzheimer.
Com conclou Jonas Neher, «és possible que, també en els humans, les malalties inflamatòries que es desenvolupen fora del cervell desencadenin la reprogramació epigenètica dins el cervell. De fet, ja s’ha demostrat que les infeccions i les malalties com la diabetis o l’artritis s’associen amb reaccions inflamatòries i que són factors de risc coneguts per l’alzhèimer. Així, la memòria immunològica cerebral podria ser una possible explicació per a aquest efecte ».
El següent pas serà analitzar les situacions que provoquen alteracions epigenètiques en la micròglia dels humans per tractar de trobar un tractament capaç de contrarestar els seus efectes negatius.
M. LÓPEZ
Fuente:www.abc.es // Traducció al català X. R.
