La Trinitat té 87 anys però es comporta com una nena de 5 anys. Cada vegada que veu el telenotícies pregunta quan podrà tornar a l’escola. I al cole no és altre que el centre de dia de l’Associació d’Alzheimer San Rafael on anava il·lusionada cada matí des de feia tres anys. Ara està a casa, confinada per l’estat d’alarma de l’coronavirus. Trinitat no és capaç de recordar què ha esmorzat avui però per les nits canta nadales o el «Cara a el sol» i se’ls sap a l’detall. La seva filla María José Baena ha penjat la bata d’auxiliar de clínica al centre Castella de el Pi per acollir-se a el decret que li permet tenir cura de la seva mare, malalta d’Alzheimer, a casa seva.
María José intenta mantenir la rutina cada dia, excepte per sortir al carrer, només va ràpidament un cop per setmana a supermercat. Ha abandonat casa seva per anar a cuidar de la seva mare a la seva, on viuen amb dos yorkshire que adoren a Trinitat. Els dos gossos van cada nit al llit de la seva mare per donar-li la bona nit, assegura la seva filla, que creu que tenen un vincle molt especial amb ells.
El primer cada matí és el lavabo de Trinitat, després, l’esmorzar, i a mig matí, a caminar pels passadissos. María José és ara la seva cuidadora, els seus peus, les seves mans i el seu cap. No compten amb l’ajuda de ningú durant el confinament, tot i que té altres dues filles. Una d’elles infermera a Còrdova la flama diverses vegades a el dia per comprovar com es troben, però no pot visitar-les per prevenció. L’altra filla es troba a Londres.
El confinament amb una persona amb Alzheimer a casa és complicat, però María José s’ha adaptat. La seva mare assegura només troba a faltar la seva escola, el pitjor que porta és no poder veure als seus companys. A la trucada telefònica, Maria Josep li pregunta a la seva mare com es diuen els seus companys de l’escola, i sense titubejar enumera un a un amb un somriure a Fali, Agustina, Carmeli, Josep i Joaquim.
La incertesa de Maria Josep és si la seva mare algun dia podrà tornar a veure’ls, a el centre. I compte que el centre Sant Rafael ha estat per a elles miraculós. La seva mare va entrar fa tres anys en aquesta unitat de dia especialitzada en malalts amb Alzheimer i no contenia ni la seva esfínter … poc a poc, i contra tot pronòstic, el controla. El canvi en uns mesos va ser tal que fins i tot la seva germana que va tornar de Londres li preguntava si estava segura que el que tenia la seva mare era Alzheimer, tot i no recordar pràcticament res, explica Maria Josep.
Al centre li van inculcar la responsabilitat, pel que està sempre il·lusionada en fer «les tasques», dibuixos o manualitats que li ofereix la seva filla.
María José assegura que tenir a casa a la seva mare li dóna «tranquil·litat» no perquè el centre de dia, que és petit i familiar, no fos absolutament recomanable sinó perquè gràcies a Déu no ha tingut encara d’anar a una macro residència d’avis on desgraciadament estan perdent la vida moltes persones i se senten deshumanitzats. María José compte el cas de la seva tia, la germana de la seva mare i assegura que el que va veure en una d’aquestes residències privades va ser aterridor. En aquest sentit, fa una crida a les Adminstraciones públiques per demanar que es replantegin aquests models de residències on els més grans perden la il·lusió. Aquesta auxiliar de clínica reclama que un avi no pot ser un negoci per treure diners.
Trinitat encara manté un somriure innocent i comenta les resposta de la seva filla a el telèfon. «La meva mare sempre ha estat molt sociable, ha treballat fora de casa per treure’ns endavant, estant molt de temps sola amb les seves tres filles i passant nits cuidant gent gran a casa seva, perquè el meu pare també estava a Alemanya treballant; ara no la deixarem sola », explica María José.
D’aquest treball i d’aquest esforç va aconseguir la seva casa, en la qual ara viu, per això María José assegura que mentre la seva mare sàpiga quin és casa seva i ella pugui donar-li les atencions que per ara necessita prefereix que ella gaudeixi la seva llar.
El confinament és menys dur, assegura aquesta auxiliar de clínica, quan poden gaudir dels caragols. Cada tarda, Trinidad als seus 87 anys es pren el seu tassa de caragols de l’Mercadona. «Per la meva mare els cargols són com el te per als anglesos», fa broma.
L’altra berenar que li encanta a Trinitat són els xurros amb xocolata i les olives, que la seva filla compra de tres quilos en tres quilos. A l’preguntar-li a la seva mare quant li agraden les olives, aquesta contesta «això no té fi».
Però com un malalt d’alzheimer té dies bons, més tranquils i altres no tant. El problema molts dies, són les nits. Trinitat es queda a vela, i comença a les dues del matí a cantar nadales o cançons de postguerra, mentre recorda com el seu pare vidu, -ella és la menor de 9 germans- pescava peixos al riu que ella adobava.
Mentrestant, entre mims i carícies de la seva filla, Trinidad s’aixeca cada matí preguntant quan tornarà al cole.
P. García-Baquero
Fuente:https://sevilla.abc.es/andalucia/cordoba/sevi-confinamiento-memoria-vida-paciente-alzheimer-202004180808_noticia.html
