Assumir el nou escenari que ha instaurat l’emergència sanitària lligada a l’coronavirus està sent un exercici veritablement complex per a la major part de la societat, que ha hagut d’acostumar de manera urgent i inesperada a un confinament sense data límit.
Aquesta realitat tan confusa com inestable pot ser més suportable, expliquen els professionals, si s’entenen les raons que han portat a ella i s’accepta el perjudici com un mal passatger, un consol a què de vegades no poden arribar els que pateixen malalties neurodegeneratives i trastorns mentals greus.
“La meva mare tota aquesta informació que ens arriba no la processa. No comprèn el que sent, però sí percep el nerviosisme i que està passant una cosa negativa. Ella només entén paraules com malaltia, virus o mort, i dins del seu cap tot això està sent com un còctel molotov “, explica a RTVE.es Maria, la mare va ser diagnosticada d’Alzheimer fa cinc anys.
Aquesta malaltia neurodegenerativa s’ha avançat en ella de manera molt ràpida, i ha fet que, a dia d’avui, amb 82 anys, sigui incapaç d’entendre la realitat que l’envolta.
“Va a suposar un avanç en la demència irreparable”
Uns dies abans que es decretés a Espanya l’estat d’alarma, va haver de deixar d’acudir al seu centre de dia i romandre a casa sota la cura dels seus familiars. I aquesta nova situació, que comporta trencar per complet amb la rutina sense que pugui entendre quins són els motius, l’està afectant enormement, assegura la seva filla.
“En una setmana he notat una baixada de cinc mesos. No accepta estar a casa i la nostra sensació és que és millor no intentar explicar-li res perquè es pot espantar més “, diu Maria, que tem que el confinament afecti més a la seva mare a nivell cognitiu.
Tant ella com els seus tres germans intenten pal·liar la manca de les activitats que habitualment realitzava al costat dels professionals al centre de dia. Li posen música a casa, intenten estimular-amb exercicis i, en definitiva, fan el possible per establir una nova rutina dins el domicili. No obstant això, la seva mare no admet el canvi i els segueix preguntant per què la tenen “tancada”.
En el cas de Maria, hi ha un altre repte: compaginar la cura d’una persona amb un grau tan avançat d’Alzheimer i, per tant, de dependència, amb el teletreball, cosa que de vegades, explica, es tradueix en un enorme estrès psicològic per ella.
“La meva sensació personal és que tot això passarà i que cada un traurem l’aprenentatge i tornarem a la nostra rutina, però per a la meva mare això suposarà un avenç en la demència que serà irreparable”, lamenta.
Es perd el factor “estabilitzador” de l’atenció presencial
La situació que ha provocat la pandèmia no afecta de la mateixa manera a tots els malalts mentals, però sí que hi ha un perjudici comú, explica Ricardo Guinea, doctor, psicoterapeuta i expresident de WAPR, l’Associació Mundial de Rehabilitació Psicosocial.
“Hi ha pacients que estan tenint un seguiment setmanal o freqüent i, de sobte, deixaran de tenir el factor estabilitzador de l’atenció presencial”, assenyala Guinea, que actualment treballa a Hospital de Dia Madrid, especialitzat en la salut mental d’adolescents. En aquest centre, com en molts altres de tot Espanya, els professionals estan fent ús de videotrucades per mantenir el seguiment.
Això és crucial, explica, per altres malalties mentals de caràcter greu en què el pacient sí que és conscient del que passa al seu voltant. En aquests casos, el més important és, apunta, que ells sàpiguen com fer front a la nova realitat i que no deixin de banda els seus tractaments.
“Tinc consulta telefònica amb el psiquiatre”
A Alba, una associació de Pontevedra a la que assisteixen a persones amb trastorn mental sever i persistent, han hagut d’optar pel seguiment a distància per evitar que els malalts empitjorin.
Aquesta associació compta amb un centre de dia, que ha hagut de tancar, i amb sis pisos tutelats en els quals se segueix fent un mínim seguiment presencial per garantir que els pacients prenen la medicació. A més, fan trucades contínues i els ajuden a gestionar les comandes de compra per internet, explica Montse García, una de les psicòlogues que treballen amb ells.
En un d’aquests pisos es troba Joaquín, un home de 61 anys que pateix trastorn bipolar des dels 17 i que porta la quarantena “de la millor manera possible” al costat d’altres tres companys.
“Tinc consulta via telefònica amb el psiquiatre i em trobo molt estable, no em preocupo molt”, explica. Troba a faltar sortir al carrer, però assegura que està fent el que li recomanen els especialistes amb el desig que tot passi “com més aviat millor”.
“Tenim el pis niquelat. Intentem no abusar dels informatius perquè tenir molta informació no ens ve bé “, explica Joaquín.
“Al principi em feia por tocar tot”
També amb relativa calma està vivint aquests dies Rocío, una madrilenya diagnosticada amb esquizofrènia paranoide que viu en una habitació concedida per la Comunitat de Madrid.
Explica que ella viu sense por, però admet que les estrictes mesures que s’han adoptat en els últims dies també l’han obligat a fer canvis importants en el seu dia a dia. Com el seu habitatge no compta amb cuina, ella solia menjar en un centre de gent gran ubicat al centre de la capital i quan es va decretar el tancament de la mateixa va haver de buscar alternatives.
Va començar a anar a casa dels seus pares fins que van augmentar les restriccions i actualment és la seva germana qui es desplaça fins a la seva pensió per portar-li menjar calent. A més, el centre d’atenció psicosocial a què acudia va haver de tancar, així que els metges que l’atenen també ho fan de manera telefònica.
“Al principi quan encara sortia em feia por tocar tot, una cosa molt psicòtica. I ara et fa por però el normal, és prevenció “, diu Rocío, que explica que en els grups de persones amb problemes de salut mental als quals pertany sí que hi ha companys que estan duent pitjor la quarantena.
Ella, per la seva diagnòstic i per ser “molt casolana”, assegura que no porta de el tot malament el confinament, ja que en els mals moments sempre ha tendit a voler “tancar-se”.
No afecta de la mateixa manera a persones amb mateix diagnòstic
Això evidencia una cosa que assenyala Nel Anxelu González, president de la Confederació de Salut Mental a Espanya, a la qual pertanyen familiars de persones amb malaltia mental greu: “Hi ha malalts amb un mateix diagnòstic que el porten malament i altres que no. És una situació col·lectiva forçada que afecta individualment i no sempre de la mateixa manera “.
En les més de 300 associacions que aquesta confederació té al país s’atenen diàriament consultes de pacients que porten molt malament l’aïllament i que estan “terroritzats”, però també hi ha altres persones en què l’impacte, revela, està sent menor.
Rocío, a més de entretenir-se amb la costura, ha descobert en aquests dies que pot jugar a l’bingo amb la seva família mitjançant videotrucada.
“Quan puguem sortir una altra vegada al carrer estarem tots una mica tocats …”, fa broma. Està convençuda que aquesta situació tan anodina pot afectar mentalment “a qualsevol” i creu que les relacions humanes, encara que siguin telemàtiques, poden ser la salvació.
JESSICA MARTIN.
Fuente:https://www.rtve.es/noticias/20200318/confinamiento-para-enfermo-alzheimer-trastorno-mental-teneis-encerrada/2010344.shtml
