Pràcticament cada dia ens trobem amb tristes notícies que tenen algun tipus de maltractament com a fil conductor d’actes menyspreables: maltractament masclista, maltractament a la gent gran, maltractament infantil, maltractament per qüestions de raça, o en un altre ordre de coses, maltractament mediambiental, maltractament animal i un llarg etcètera que reflecteix la turbulenta relació entre persona maltractadora i maltractada. El fet que hi hagi polítiques específiques per intentar eradicar el maltractament en qualsevol de les seves formes no és obstacle perquè, després de la reprovació social dels actes, es torni a l’apatia i a el desinterès.
Poca gent coneix el cas d’Eusebio i Alicia, dues octogenaris aragonesos d’Ejea dels Cavallers que han aparegut morts en soledat. Ningú es va adonar d’això fins passats diversos dies. Quan es van descobrir els cadàvers, la primera impressió es va centrar en violència de gènere pel desordre al voltant de el cos d’ell, un fluid que semblava sang i altres indicis que podien suggerir algun tipus d’acte violent. No obstant això, proves forenses més profundes han demostrat que no es va tractar de maltractament domèstic, sinó de l’maltractament de la vergonya: Eusebio, cuidador principal i únic de la seva esposa Alícia amb Alzheimer avançat, va morir per causes naturals. Ella, incapaç de demanar ajuda a l’exterior, va emprar les seves últimes hores de vida a tractar de reanimar el seu marit, sense aconseguir-ho durant aproximadament cinc dies, fins que ella mateixa va morir. Alícia va morir agafant la mà del seu espòs. Ningú pot imaginar-se què va pensar en les seves últimes hores, l’angoixa, el patiment viscut, la impotència de no ser capaç de fer -literalment- res pel seu espòs, per ella, per demanar ajuda. Només estar. Por.
I aquí apareix una altra forma de maltractament: el maltractament d’una societat que mira cap a un altre costat; el maltractament administratiu o polític que té ulls només per a alguna manera de maltractar; el maltractament dels sistemes públics socials i sanitaris incapaços d’impedir que es produeixin casos com el d’Eusebio i Alicia. En definitiva, el maltractament de la vergonya que obvia casos que cap país civilitzat i desenvolupat hauria de consentir.
Aquesta parella octogenària torna a exemplificar el fracàs una societat, la nostra, que s’oblida dels que la van construir i van fer possible, amb el seu esforç, que avui tots nosaltres puguem viure com ho fem. No parlo només de majors ni de soledat no desitjada. Parlo d’ignomínia, de el maltractament de la vergonya.
