A Nova York va trobar la forma de fer ciència amb la qual sempre va somiar i allà es va quedar. La científica corunyesa Sandra Barral es dedica a desxifrar els enigmes de l’Alzheimer en un dels laboratoris de referència sobre la matèria, a la Universitat de Columbia. Aquesta investigadora va apostar fa 15 anys per especialitzar-se en les bases genètiques de la malaltia i, avui dia, la seva taula de treball està plena d’estadístiques d’ADN, cromosomes i genotips. Com et despistis, et seqüència el genoma en un obrir i tancar d’ulls.
-Arribarem algun dia a veure la cura de l’Alzheimer?
-Sí. És una qüestió de temps, però es lluita contra una malaltia de la que desconeixem la causa. No sé si la nostra generació ho arribarà a veure. La dels nostres fills espero que si.
-És només una qüestió de temps?
-De temps i d’inversió. Com més investigació hagi, més ràpid avançarem. Davant l’envelliment de la població, als Estats Units fa temps que es van adonar que les malalties neurodegeneratives són una prioritat.
-Què investiga vostè?
-Intento entendre quin paper juga la genètica en l’Alzheimer. Sabem que hi ha variants genètiques que incrementen el risc [Barral treballa braç a braç amb la investigadora que va descobrir la variant genètica més fort que incrementa el risc d’Alzheimer, l’APOE-E4] i també hi ha un nou corrent que està centrada en saber si pot haver factors protectors, perquè hi ha persones que, tot i tenir aquestes variacions, no desenvolupen la malaltia. En el nostre grup estem treballant també amb aquest tema.
-Però si tens una mutació genètica, no et lliura ningú, no?
-Si tens una mutació genètica en un dels gens que coneixem en la forma primerenca de la malaltia, la vas a desenvolupar. I, de vegades, molt aviat. Hi ha pacients amb la malaltia d’Alzheimer d’aparició primerenca tan joves com amb 30 anys
-Quines altres certeses tenen?
-Que la població d’origen afro-americana i la caribenya tenen més risc de patir Alzheimer. Això és una cosa que hem demostrat en el nostre grup.
-Com més es conegui el mapa genètic, millor serà per a la comunitat científica. Quant de temps es triga a seqüenciar un genoma humà?
-En l’actualitat, la tecnologia permet fer-ho en dies. El primer esborrany del genoma humà va trigar 15 mesos (1999-2000) i el cost estimat va ser de 300 milions de dòlars. Divuit anys després, et porta només unes hores i hi ha companyies privades que ho fan per 1.000 dòlars.
-Què fa mal Espanya en el seu sistema de ciència?
-No tenir cura dels seus investigadors i no entendre que invertir en ciència és com invertir en educació. És que és creixement per a un país. Els científics són els que et van a curar les malalties.
-És la seva una professió menys prestigiada del que hauria de ser.
-A Espanya, al científic no se’l valora prou. Tots admirem a Àngel Carracedo, però hi ha un munt d’investigadors que ni en el seu entorn més immediat se’ls reconeix el mèrit que tenen. I, moltes vegades, estan cobrant precàriament o treballant sense cobrar.
«Allà hem donants privats que demanen més investigadors»
La cultura del mecenatge «és la principal diferència» amb els Estats Units, diu Sandra Barral.
-Aquí hi ha qui fins i tot critica Amancio Ortega per això.
-Ja ho sé. Doncs a la meva universitat són molt habituals les donacions privades. A vegades et demanen que no gastem els diners en màquines, sinó en contractar investigadors.
-Per què se’n va anar a Nova York?
-Per simple frustració. Tenia la sensació que a ningú li importava el que feia. El meu pla era anar un any i, si no funcionava, deixar la ciència.
-Es penedeix d’haver-se anat?
-Em penedeixo de no haver-me anat abans! Si hagués fet la formació universitària als Estats Units hauria estat tot més fàcil.
-Hauria arribat encara més lluny.
-Sense el període previ d’adaptació personal, hauria d’esprémer més aquests anys. Si estudies allà, estàs dins el sistema, i l’idioma deixa de ser un obstacle.
-Quant de temps el va portar dominar l’anglès?
-Per tenir una conversa fluida com aquesta, dos anys.
-En quin idioma somia?
-No em recordo del que son. Quan estic sola parlo en anglès.
– «Tornar és anar-se’n», va escriure María Luisa Elío. Sent això quan passeja per la Corunya?
-És una sensació estranya. He passat 30 anys de la meva vida aquí.
-Se sent desubicada?
-Una mica. Ja no és només la teva carrera la qual t’uneix a l’altre país. Jo m’he casat amb un americà, el meu fill és americà … Els meus llaços són molt més profunds. Però no em suposa un conflicte. Sóc corunyesa i sóc gallega.
-Quan va ser la primera vegada que va pensar a ser científica?
-De nena ja volia ser biòloga.
-Es veia ja amb la bata blanca i el microscopi al laboratori?
-Sí, en Biologia Molecular, del que va ser la meva tesi a Santiago i el primer postdoctoral a la Corunya.
font: www.lavozdegalicia.es // Traducció al català: X. R.
