En referir-nos a les teràpies no farmacològiques per l’Alzheimer fem referència a un conjunt d’intervencions no químiques i sustentades científicament amb el potencial d’obtenir un benefici rellevant en el pacient o el cuidador (Olazarán et al, 2010).
Entre les més conegudes hi ha la estimulació cognitiva clàssica, la fisioteràpia, la musicoteràpia, la reminiscència, la wii-teràpia, la teràpia amb robots i una infinitat d’alternatives que surten de la imaginació de centenars de professionals que dia a dia s’esforcen per frenar l’avanç de la malaltia.
No obstant això, el dubte sempre persisteix, ¿funcionen ?, val la pena tant esforç ?, s’aconsegueix algun canvi real? Quan sorgeixen aquestes preguntes la meva resposta inicial generalment és la mateixa i també és una interrogant: És tan sols ètic deixar assegut en un racó a una persona perquè està malalta? Es deixa d’administrar tractaments a una persona amb càncer incurable pel fet que morirà?
En aquest últim cas la medicina intenta allargar la vida i augmentar la qualitat dels dies que resten al pacient, no té la persona amb Alzheimer dret a augmentar la qualitat amb la qual viu la seva vida?
Perquè precisament aquesta és una de les primeres guanys dels tractaments no farmacològics, augmentar la qualitat de vida, ja sigui pel simple fet d’ampliar els espais de socialització de la persona o fer-li cantar i ballar per uns minuts.
Els que hem presenciat l’abans i el després d’una teràpia en persones sense estimulació prèvia sabem que el benefici és indubtable.
En els casos que la persona ja porta molt de temps sota intervencions psicosocials i els resultats no són tan evidents, igual hem de preguntar-nos sota quins criteris avaluem l’eficàcia d’una intervenció.
Quants punts va perdre o guanyar en un test de memòria? Potser altres variables a prendre en consideració siguin quantes somriures va tenir, amb quantes persones va parlar i fins i tot si aquesta cançó oblidada per altres el va fer tan feliç com el primer dia que la va escoltar al poble.
No només de memòria viu l’home, l’afectivitat és un criteri tan vàlid com qualsevol altre per mesurar l’eficàcia d’una intervenció.
Per als amants de l’objectivitat avui també us portem els resultats d’algunes investigacions que han intentat determinar si les TNF són eficaços o no.
EL QUE DIU LA CIÈNCIA SOBRE LES TERÀPIES NO FARMACOLÒGIQUES PER L’ALZHEIMER
Un meta-anàlisi realitzada per un grup d’investigadors internacionals entre els quals es troben els experts espanyols en demència Javier Olazarán i Jordi Peña Casanova va investigar l’eficàcia de les teràpies no farmacològiques en la malaltia d’Alzheimer.
Basant-se en els resultats llançats per 179 estudis previs, van arribar a la conclusió considerar extremadament recomanable per les sòlides evidències científiques acumulades les intervencions destinades al retard de la institucionalització de la persona amb demència.
En aquest apartat van destacar intervencions al cuidador com ara grups de suport, programes de respir i entrenament.
Un altre tipus d’intervencions destines a la millora en els processos cognitius, en les activitats de la vida diària, de la conducta o la prevenció de subjeccions van obtenir una recomanació de grau B, que significa un criteri favorable tot i que els assaigs clínics revisats no són de tan alta qualitat com els primers.
Un altre metaanàlisi, aquest cop més petit (va incloure només 15 investigacions) publicat al prestigiós registre d’assajos científics del Grup Cochrane va arribar a la conclusió que: “l’estimulació cognitiva té un efecte beneficiós sobre les puntuacions de les proves de la memòria i el pensament en els pacients amb demència “.
No obstant això, assenyalen que no es va trobar evidències de millora en l’estat d’ànim dels participants ni en la capacitat de cuidar-se per si mateixos.
En el passat, a la Conferència Internacional de l’Associació d’Alzheimer 2015, ja es van presentar els resultats de tres estudis sobre l’efecte de l’exercici aeròbic d’intensitat moderada a alta en les persones amb malaltia d’Alzheimer i demència arribant a concloure que aquesta modalitat de exercici pot ajudar a viure millor amb la malaltia.
Significa alguna d’aquestes investigacions que es pot evitar o frenar l’Alzheimer mitjançant intervencions no farmacològiques? Evidentment no.
Els tractaments d’aquesta índole poden millorar la qualitat de vida, disminuir els nivells d’ansietat vinculats a la tasca del cuidador (ja sigui pel simple fet del temps lliure que pot tenir el cuidador mentre la persona està en un programa) fins i tot alentir el ritme del deteriorament cognitiu i funcional, però no van evitar el lamentable avanç de la malaltia.
Llavors, val la pena realitzar-les? La resposta segueix sent la mateixa de l’inici: si.
Tots tenim dret a intervencions terapèutiques que ajudin a millorar els símptomes d’una malaltia.
Dunia Chappotin
www.infotiti.com
