L’alzheimer és una malaltia neurodegenerativa, és a dir, causada per una destrucció progressiva de les neurones cerebrals. Una malaltia que constitueix el tipus més comú de demència -suposa entre el 60% i el 70% de tots els casos globals, fins 47,5 milions, de demencia- i per a la qual encara no hi ha una cura. De fet, encara no compta amb cap tractament capaç de frenar la seva progressió, i les úniques teràpies disponibles tampoc són massa eficaços a l’hora de millorar els seus símptomes, cas principalment de la pèrdua de memòria. D’aquí la importància d’un nou estudi dut a terme per investigadors de la Universitat Johns Hopkins a Baltimore (EUA), en el qual es demostra que la inhibició d’una proteïna que, anomenada ‘Efexina5’, es troba anormalment elevada en els cervells dels pacients amb Alzheimer, prevé el deteriorament de la memòria associat a la malaltia. O així succeeix, si més no, en models animals -ratones.
Com explica Seth S. Margolis, director d’aquesta investigació publicada a la revista «The Journal of Clinical Investigation», «la Efexina5 és un objectiu molt temptador per a les companyies farmacèutiques perquè la seva concentració en els cervells dels adults sans és mínima. Això vol dir que la ‘desactivació’ o la ‘eliminació’ d’aquesta proteïna comportaria molt pocs efectes secundaris ».
sinapsis excitatòries
La majoria de les investigacions que s’estan duent a terme sobre l’alzheimer tenen per objectiu aturar la formació en el cervell de les plaques de proteïna beta-amiloide, altament tòxiques per a les neurones i considerades com a ‘principals responsables “del desenvolupament de la malaltia.
No obstant això, com apunta Gabrielle L. Sell, coautora de la investigació, «l’acumulació de proteïna-beta amiloide en el cervell no és el millor indicador de la gravetat de la malaltia, sinó la pèrdua de les sinapsis excitatòries, això és , un tipus d’estructura cel·lular forjada entre dues neurones ».
De fet, encara no se sap quina és la relació entre la presència de plaques de beta-amiloide i la pèrdua de sinapsis excitatòries. Però el que sí se sap és que els cervells dels pacients amb Alzheimer tenen uns nivells reduïts d’una proteïna anomenada ‘EphB2’. Així, i atès que EphB2 regula l’activitat de Efexina5, els autors del nou estudi han tractat d’esbrinar si aquesta Efexina5 és la responsable d’inhibir el desenvolupament de les espines dendrítiques -és a dir, les protuberàncies de les dendrites o excrescències neuronals que permeten les neurones comunicar-se entre si, per exemple forjant sinapsis excitatòries.
En primer lloc, els autors van afegir plaques de beta-amiloide a cultius en plaques de laboratori de neurones cerebrals de ratolins sans. I el que van veure és que les neurones van començar a produir Efexina5 en grans quantitats. Posteriorment, van repetir l’experiment injectant directament les plaques de beta-amiloide en el cervell de ratolins vius. I un cop més, van observar una sobreproducció de la proteïna per les neurones cerebrals dels animals. Per tant, els autors van concloure que una de les característiques de l’Alzheimer és l’estimulació per les plaques de beta-amiloide de la producció exagerada d’Efexina5.
Però aquestes quantitats desmesurades, fins a 2,5 vegades més grans del normal, de Efexina5, també es troben en els cervells de les persones afectades per l’Alzheimer? Doncs si. L’anàlisi de mostres de teixits cerebrals de pacients amb la malaltia ja morts va constatar la presència de grans concentracions d’aquesta proteïna.
Llavors, què passaria si s’eliminés aquesta Efexina5 del cervell? Doncs per analitzar-lo, els autors van emprar un nou model animal -ratones- al qual van manipular genèticament perquè el seu cervell acumulés plaques de beta-amiloide i, alhora, no pogués expressar la Efexina5. I el que van observar és que els animals, tot i que van desenvolupar les plaques de beta-amiloide característiques de la malaltia, no van perdre els seus sinapsis excitatòries. El resultat és que els ratolins es van comportar igual de bé que els seus homònims sans en les diferents proves dissenyades per avaluar la seva capacitat memorística -concretament, evitar entrar en les zones d’un laberint en què rebien descàrregues elèctriques, a les quals tornaven una vegada i una vegada els ratolins amb plaques de beta-amiloide en els quals no s’havia silenciat l’expressió de Efexina5.
Diana terapèutica
Finalment, ia fi de simular el que passa en els pacients humans amb la malaltia, els investigadors van realitzar el mateix experiment amb ratolins que van envellir amb la presència de plaques de beta-amiloide en els seus cervells. Així, i un cop van aconseguir una edat avançada, els animals van rebre la injecció d’un compost genètic que inhibia l’expressió de Efexina5 a nivell cerebral. ¿I què va passar? Doncs que el seu comportament en les proves de memòria va ser, un cop més, similar a la dels seus companys ‘sans’.
En definitiva, conclouen els autors, «els nostres resultats suggereixen que l’excés de Efexina5 desencadenat per les plaques de beta-amiloide i per una senyalització disminuïda de EphB2 podria ser la raó per la qual els pacients amb Alzheimer perden gradualment les seves sinapsis excitatòries, el que comporta a una pèrdua de la memòria. I així mateix, que el silenciament de la producció de Efexina5 pot frenar o aturar la malaltia ».
Així, els investigadors estan avaluant quins fàrmacs que ja s’estan emprant en els assajos clínics sobre la malaltia d’Alzheimer poden tenir algun efecte sobre la producció o regulació de la Efexina5.
Com conclou Seth Margolis, «la nostra feina ens ofereix l’esperança que el tractament de les vies per a la formació de les sinapsis ens permeti el desenvolupament de teràpies potents per a aquesta devastadora malaltia».
R. I. – @abc_salud
