La demència és la primera causa de discapacitat en adults majors i la malaltia que genera major dependència, sobrecàrrega econòmica i estrès psicològic del cuidador. No obstant això, encara no rep la mateixa prioritat que altres malalties cròniques no transmissibles, com les malalties cardiovasculars i el càncer.
El concepte de demència, i per tant els seus criteris de diagnòstic, ha tingut variacions al llarg del temps. Recentment, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, en la seva cinquena edició (DSM-5), va reconèixer dues síndromes cognitius: un deteriorament neurocognitiu més gran i un de lleu.
Cap a l’any 2050 s’estima que el 71% de la població amb demència viurà en regions de menor desenvolupament. Cal generar plans d’atenció al malalt d’Alzheimer, tant en el seu tractament mèdic directe com en la contenció social, que no ha de quedar lliurat de manera exclusiva a la fortuna del grup familiar.
Un pla a nivell públic hauria de ser inclusiu i abastar a tota la població. Si bé la major proporció de persones que viuen amb demència són majors de 65 anys, les demències en persones menors de 65 anys estan en augment, tenen un alt impacte i han de ser incloses en les polítiques de salut.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), un factor de risc és qualsevol tret, característica o exposició d’un individu que augmenti la seva probabilitat de presentar una malaltia o lesió. Són encara incipients les investigacions per a la identificació de factors de risc modificables de la demència. A tall d’exemple, factors de risc vascular com ara hipertensió arterial, diabetis mellitus, sobrepès, fumar i dislipèmia s’associen de manera consistent amb un major risc de desenvolupar no només demència vascular, sinó també malaltia d’Alzheimer (MA) o demència mixta. Hi ha factors de risc no modificables com l’edat, la història familiar de demències o alteracions genètiques mico o poligèniques específiques.
El World Alzheimer Report 2016 revisa l’evidència de la investigació sobre els elements de l’assistència sanitària per a les persones que viuen amb demència i suggereix com hauria de ser millorat i fet més eficient. Segons l’informe, les persones que viuen amb demència tenen escàs accés a una atenció sanitària adequada; fins i tot en la majoria dels països d’ingressos alts, només al voltant del 50% de les persones que viuen amb demència reben un diagnòstic. Als països d’ingressos baixos i mitjans, com l’Argentina, es diagnostiquen menys del 10% dels casos.
El primer requereix la presència d’un deteriorament cognitiu objectiu que sigui prou greu (dos o més desviacions estàndard del normal en les proves cognitives) com per interferir amb les activitats de la vida diària i que no sigui causat per un altre trastorn neurològic, metge o psiquiàtric. Per la seva banda, els pacients amb un deteriorament neurocognitiu lleu porten un estil de vida independent i realitzen activitats diàries complexes.
Pel que fa als trastorns cognitius, abasten un ampli ventall de patologies, dins de les que les demències són les que produeixen major discapacitat i dependència. Aquests trastorns estan constituïts per una síndrome cerebral que produeix l’alteració de diverses funcions corticals superiors -per exemple, memòria, llenguatge, gnòsies, praxis o funcions executives- que afecten els sistemes de pensament lògic i ètic, sense que s’alteri la consciència. En general són de caràcter crònic, progressiu i irreversible.
Als països de major desenvolupament en els últims anys ha existit una creixent cultura d’estil de vida saludable, però no passa el mateix en els països de mitjans o baixos ingressos.
Donat el creixement sostingut de la població adulta, s’espera que el nombre de persones afectades per aquestes patologies augmenti progressivament. Segons diferents estimacions, entre el 2% i el 10% de tots els casos de demència comencen abans dels 65 anys. La prevalença es duplica amb cada interval de 5 anys després dels 65 anys.
Com contrapart, s’han reconegut alguns factors, denominats protectors, que s’associen amb menor risc de desenvolupar demència. Entre aquests, són rellevants el control dels factors de risc vascular ja esmentats, el nombre d’anys d’educació formal, una dieta mediterrània, la suspensió de l’hàbit tabàquic i la manutenció disciplinada d’un estil de vida saludable, que inclogui activitat física regular, estimulació mental i interacció social.
S’ha estimat que en els últims anys la prevalença d’aquestes patologies ha arribat a un 3,9% de la població mundial, projectant un increment del 6,9% (42,3 milions de persones) per a l’any 2020 i al 13,1 % (81.100.000 de persones) per a l’any 2040.
La literatura internacional presenta diverses estimacions sobre els costos de la demència en els països desenvolupats, encara que l’evidència és molt escassa per als països en desenvolupament. En l’Informe Mundial sobre l’Alzheimer de l’any 2013, Alzheimer ‘s Disease International va estimar que el 2030 hi haurà 65.700.000 de malalts i 135 milions el 2050. Gairebé dos terços viuran en països d’ingressos baixos i mitjans.
Al World Alzheimer Report 2010 s’esmenta que el 89% del total dels costos socials globals en demència es produeixen en els països d’ingressos alts, el 10% als països d’ingressos mitjans i menys de l’1% als països de baixos ingressos . No obstant això, el 46% de les persones amb demència viuen en països d’ingressos alts, el 39% en països d’ingressos mitjans i el 14% en països de baixos ingressos. Hi ha una clara desigualtat en la distribució global de la morbiditat i els costos associats.
Per fer una anàlisi dels costos associats a l’Alzheimer s’han d’incloure els costos directes mèdics (consultes, medicaments i estudis complementaris), els costos socials (institucionalització, cuidadors, professionals) i l’atenció hospitalària aguda.
En alguns països de Llatinoamèrica, com és el cas d’Argentina, es van iniciar estudis. No obstant això, no existeixen encara treballs epidemiològics complets amb tota la informació necessària per a la planificació d’estratègies en salut pública. Al març de 2015, en el marc de la Primera Conferència Ministerial de l’OMS sobre l’acció mundial contra la demència, desenvolupada a Ginebra, Xile va declarar la necessitat d’establir la demència com a tema prioritari de la salut pública.
L’any 2013 l’OMS i l’Associació Internacional d’Alzheimer (ADI) van sol·licitar als governs i als responsables polítics que declaressin les demències com una prioritat de salut pública i desenvolupessin i implementasen plans nacionals per a les Demències. La prevalença de demències en el món i la seva tendència són raons suficients per impulsar polítiques governamentals de salut.
Mónica Aranda
profesora investigadora de la Licenciatura en Gestión de Servicios de Salud de UADE.
Fuente:www.infobae.com
