Quotidianament, davant la presència contínua d’oblits o dificultats amb la memòria, moltes persones adultes comencen a preocupar-se si estan enfront de la temuda malaltia d’Alzheimer, nom que se li va donar pel cognom d’un psiquiatre i neuròleg alemany que va identificar per primera vegada els símptomes d’aquesta patologia.
Actualment se sap que hi ha 50 milions de persones al món que viuen amb demència, que és la pèrdua o debilitament de les facultats mentals, i que en un gairebé 70% són del tipus Alzheimer, que sol aparèixer entre els 55 i 60 anys. Segons xifres del World Alzheimer Report 2018, s’estima que aquesta població creixerà a 82 milions el 2030 i 152 milions per al 2050. Se sap llavors que la demència és una de les principals causes de dependència i discapacitat entre les persones més grans de 65 anys en el món i és una malaltia que afecta la qualitat de vida no només de la persona que la pateix sinó també de la família, a causa de la necessitat d’atenció i cures especials que requereix. El metge psicoterapeuta italià Pietro Vigorelli, especialista d’aquesta temàtica, va venir recentment al país convidat per la càtedra “Tercera Edat i Vellesa” de la facultat de Psicologia de la UBA, i va conversar amb Clarín.
-Quina és la causa de l’augment de les demències, especialment l’Alzheimer?
Les demències són en creixement a tot el món. L’envelliment poblacional fa que tinguem ciutats o pobles amb persones fins i tot que superen els cent anys. Potser a Itàlia es veu més perquè tenim una de les vides mitjanes més longeves del món. Si bé l’edat és el principal factor de risc, sabem que la malaltia no és una conseqüència directa ni inevitable de l’envelliment. Però no coneixem quines són les raons per les quals es produeix aquesta patologia, solen trobar alteracions neurològiques i de vegades antecedents familiars i càrrega genètica, que augmenten el risc de desenvolupar demència encara que no és per res determinant.
-Quines novetats i idees innovadores hi ha als tractaments?
Considero que a més dels fàrmacs, avui i demà seran necessàries altres eines. Per exemple, tenir cura no només la malaltia sinó a la persona i l’ambient que l’envolta, que condiciona de manera determinant les expressions de la malaltia. L’ancià en general i el malalt d’Alzheimer en particular són fràgils des del punt de vista físic, emotiu i mental. Si la persona que està al voltant el tracta com un dement, el malalt serà sempre més dement i es comportarà cada vegada com a tal. No obstant això, si les persones que estan al voltant tracten de reconèixer a la persona més enllà de la malaltia, la persona funcionarà millor. Per això tracte en tot moment de buscar i fer emergir el jo sa, tot i que la persona apareix com desmemoriada, desorientada i agitada.
-De què es tracta el “jo sa”? Quina és la tècnica per detectar-lo?
Aquest és un art, el de l’Enfocament Capacitante que té com a objectiu aconseguir parlar i comunicar-se amb les persones amb demència. Si una senyora de 90 anys diu “Vull anar a la casa de la meva mare”, tots veuen el jo malalt d’ella, perquè la mare va morir fa moltíssims anys. Però, però, en aquestes mateixes paraules veig l’expressió del jo sa d’aquesta dona perquè és una senyora fràgil que necessita assistència i quan estem en aquest estat busquem ajuda en la nostra mare, que ens va sostenir des que vam néixer. La necessitat d’ajuda és part del jo sa, perquè ella és conscient de la seva fragilitat. D’aquesta manera jo parlo amb el jo sa de l’altre i estableixo un diàleg entre dues persones que es reconeixen. L’enfocament tradicional veu, en les paraules que he esmentat abans, només un jo malalt, la desorientació en el temps, la pèrdua de memòria i conclou que és una dona dement. Estic convençut que la persona amb demència pot viure millor. Hem de saber i entendre els missatges que les persones amb demència ens transmeten i triar paraules i frases que puguin ser percebudes per ells.
-És a dir, que compresa i escoltada en el seu univers, ¿aquesta realitat que manifesta no té sentit?
El primer objectiu és que es pugui parlar, més enllà dels trastorns de memòria i llenguatge greus. La felicitat és possible encara amb aquesta malaltia. Tot i que les paraules semblen malaltes, truncades, sense sentit, repetides, incoherents es poden llegir moltes paraules que expressen alegria, felicitat, desig de tornar a trobar-se. Amb aquest Enfocament Capacitante els pacients conversen més i augmenten els substantius i noms propis, cosa que perden completament amb la malaltia.
-De quina manera la família del pacient pot col·laborar i veure resultats més optimistes?
La família és importantíssima. Cal ajudar a l’entorn a transformar-se en cuidadors experts en l’ús de la paraula. Que puguin aprendre a escoltar i triar paraules per trobar la manera que la persona malalta parli. Entre altres consignes: no fer preguntes, no corregir, no interrompre, no completar les frases, acompanyar amb les paraules en el seu món possible, respondre a les preguntes. És molt comú que la persona amb demència visqui en un altre món, generalment en el de la seva joventut. I si nosaltres intentem portar-vos al nostre, els resultats són pèssims perquè el pacient s’irrita, s’enfada i es posa agressiu o bé es tanca i no parla més. Amb aquest enfocament tractem d’acompanyar a l’altre en el seu món i de trobar un punt de trobada feliç, en el seu món i el nostre
Senyals particulars
El doctor Pietro Vigorelli va néixer el 1948, és italià i viu a Milà. És metge psiquiatre i psicoterapeuta, especialitzat en la formació i cura dels adults grans amb demències. Ha treballat molt en hospitals com en el servei de rehabilitació geriàtrica del San Carlo Borromeo de Milà, així com en les universitats de Milà i Pavia, on dicta seminaris en carreres de medicina, psicologia i teràpia ocupacional. Va publicar, entre altres llibres, “Enfocament Capacitante: el reconeixement de la persona amb demència a través de la paraula”.
ALEJANDRO CZERWACKI
Clarín.com
