“Reivindiquem investigacions públiques que donin respostes a un greu problema personal, familiar i social que va en augment, unit al desenvolupament d’estratègies de prevenció”
És sorprenent com gairebé a diari m’informen que una persona coneguda pateix Alzheimer. Amics que posseeixen una formació universitària, amb experiència en llocs de responsabilitat, amants de la lectura, el cinema, etc. L’Alzheimer no fa distincions socials.
Al nostre país, l’Alzheimer s’ha convertit en un dels principals problemes de salut pública. Cada any, es diagnostiquen més de 40.000 casos nous d’Alzheimer. Ens trobem amb un tipus de demència que afecta la memòria, el pensament i el comportament, amb símptomes que solen desenvolupar-se lentament i empitjoren amb el temps, arribant a interferir en la realització de les més elementals tasques quotidianes.
L’Alzheimer és una malaltia progressiva en què els símptomes de demència empitjoren gradualment amb el pas dels anys. En les seves primeres etapes, la pèrdua de memòria sol ser lleu, però en les etapes finals de l’Alzheimer, les persones poden perdre la capacitat de mantenir una conversa i respondre als estímuls de l’entorn.
L’Alzheimer és la sisena principal causa de mort als Estats Units. Les persones amb Alzheimer solen viure una mitjana de vuit anys després que els símptomes es tornen evidents, però la supervivència pot oscil·lar entre 4 i 20 anys, depenent de factors com l’edat i altres afeccions de salut.
Malgrat les investigacions que s’estan realitzant, l’Alzheimer segueix sense tenir cura. Alguns tractaments demostren l’eliminació de la beta-amiloide, una de les principals característiques de la malaltia al cervell, cosa que pot reduir el deteriorament cognitiu i funcional en casos primerencs. Igualment, altres tractaments poden millorar la qualitat de vida de les persones afectades i els seus cuidadors. Tanmateix, encara estem molt lluny de poder dir que s’està donant una resposta adequada a aquest greu problema.
En un 85% d’aquests casos, són les famílies qui es fan càrrec de l’atenció i cura de la persona diagnosticada, assumint els elevats costos. A més, la dedicació del cuidador és d’unes 16 hores diàries, patint ansietat, estrès, impotència i ràbia en no saber com ajudar una persona volguda que es va allunyant gradualment. És molt dolorós veure un pare o mare arribar a un punt en què ja no et reconeix i es va apagant gradualment.
Resulta fonamental ajudar les famílies no només econòmicament, sinó també emocionalment, formant-les i assessorant-les. Mai cal oblidar la necessitat de “cuidar el cuidador”, siguin professionals o familiars. És evident que calen més recursos i ajudes; però, sobretot, ens hem d’enfocar a cuidar aquells que tenen cura d’altres persones.
Cal reconèixer que, cada dia més, s’ està realitzant un esforç mundial per trobar millors formes de tractar la malaltia, retardar la seva aparició i prevenir el seu desenvolupament.
Raonadament, reivindiquem investigacions públiques que donin respostes a un greu problema personal, familiar i social que va en augment, unit al desenvolupament d’estratègies de prevenció. Lògicament, les investigacions ens facilitaran noves estratègies d’ intervenció per actuar adequadament, i generar nous i més efectius tractaments.
No hi ha dubte que invertir en investigació és vida i, sobretot, és futur per a les persones que pateixen Alzehimer. A més de buscar tractaments més efectius i estratègies de prevenció, la investigació ens brinda esperança. Cada avenç ens acosta una mica més a entendre aquesta complexa malaltia i a trobar solucions que millorin la qualitat de vida dels afectats i dels seus éssers estimats.
La urgente respuesta al Alzheimer, la enfermedad del siglo XXI (eldiario.es)
