“S’ha desbordat. No donem l’abast”. Lucía despenja el telèfon i obre e-mails cada dia “el triple” de vegades que ho feia abans de la pandèmia. Al darrere, una història i algú a qui no li queda una altra. “Hi ha moltes persones que s’estan veient abocades a situacions tremendes”, diu aquesta treballadora social d’un dels serveis socials de base de Les Palmes de Gran Canària. Encara que tria no aparèixer amb el seu nom real, el que compta reflecteix el que estan veient els que, com ella, estan en primera línia de l’emergència.
Si l’epidèmia va posar en evidència el debilitament de el sistema sanitari espanyol, que va haver de ser reforçat d’urgència per atendre la crisi de salut pública que ha causat la mort a més de 27.000 persones, una cosa semblant passa amb la crisi social. L’escalada de pobresa i desigualtat que deixa al seu pas el coronavirus, avui difícilment quantificable, enxampa al seu principal dic de contenció, els serveis socials, gairebé sense múscul. Les retallades després de la crisi van ser l’estocada, però arrosseguen mancances estructurals i enormes desigualtats territorials des d’abans, denuncien associacions i treballadors.
Segons les últimes dades de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, la despesa de les comunitats, que són les que més aporten, s’ha incrementat en els últims anys: dels 11.900 milions del 2009 als 14.100. No obstant això, algunes no han recuperat encara els nivells previs a la crisi. Tampoc el Govern central, els pressupostos, fonamentalment destinats a sistema de dependència, contemplen 2.556 milions, 390 menys que el 2010. Els ajuntaments van superar per primera vegada el 2018 (2.867 milions) la inversió abans de la crisi, que vuit anys abans havia estat de 2.837.
Tot i la progressiva recuperació dels últims anys, els tres estaments van aplicar sense excepció la tisora en 2012, 2013 i 2014. “Amb el coronavirus estem veient el feble que havien deixat el sistema públic sanitari, però també els serveis socials. Hi va haver una descapitalització de recursos, però a més a nosaltres històricament se’ns veu poc quan en realitat som els que hem d’afrontar la pobresa o el desavantatge social “, lamenta Lucia. Si és el cas, porten des del principi de l’epidèmia treballant dies alterns a casa i presencialment; i ho fan “a preu fet” i “per descomptat” fora d’horari. “Que com surten les coses? Es pregunta, doncs de la voluntat i l’esforç dels professionals, que ho estem donant tot”.
Segons l’últim informe de Consell General de l’Treball Social (CGTS), publicat el febrer passat, només un 10% dels professionals de Serveis Socials d’Atenció Primària enquestats diu atendre el volum de població considerat “recomanable” (entre 1.000 i 1.999 habitants) . El 35,4% s’encarrega d’entre 5.000 i 9.999 i el 22% per sobre dels 10.000. Quan se’ls pregunta per la càrrega de treball, només un 15,5% la qualifiquen de “normal”, gairebé la meitat (48%) d ‘ “elevada” i un 35% de “molt elevada”. En aquestes condicions, assenyala l’estudi, seria “un repte de conseqüències difícils de predir l’haver de enfrontar-en l’actualitat a una nova situació de crisi”.
Un sistema “dispers” i “maltractat”
El posen de manifest les imatges de les anomenades ‘cues de la fam’, molt visibles a Madrid, i que estan atenent les pròpies xarxes veïnals i col·lectius. La pandèmia ha suposat un dur cop per a moltes famílies, algunes ja de per si vulnerables, altres colpejades de forma sobrevinguda. Només a la capital, l’ajuntament va sumar en un mes 22.000 usuaris nous a serveis socials quan en tot l’any passat van ser 9.000. El mateix consistori ha reconegut que afronten la situació amb un dèficit de personal de fins al 20% perquè el sistema arrossega deficiències “històriques”. Barcelona ha atès en els dos primers mesos de l’estat d’alarma a 34.385 persones, un terç de tot el de 2019.
Eva María Serrano, treballadora social a una mancomunitat de Càceres, explica que la demanda més comuna està sent “l’ajuda econòmica” per a aliments, productes bàsics i el pagament de lloguer o hipoteques. “Sense cap dubte hi ha un increment enorme. Vénen moltes famílies que abans no ho havien requerit i ara es veuen que no tenen ni per menjar, que potser s’han quedat a l’atur o en un ERTO que han trigat molt a pagar-los; també més autònoms i persones que viuen de l’economia submergida. Molta gent no està aguantant “, il·lustra. “No he explicat les trucades, però no hem parat d’agafar el telèfon. Érem el 112 dels temes socials”.
Malgrat la seva importància, els serveis socials “estan abandonats”, sentencia José Manuel Ramírez, president de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials. El Govern ha aprovat diversos paquets de transferències a les comunitats per fer front a l’emergència social i diverses autonomies i ajuntaments habiliten fons extres, però en general els “han asfixiat tant” que “la inversió directament caldria multiplicar-la”. El sistema està “dispers i maltractat” i en aquestes condicions ha d’afrontar “un tsunami” que, segons els seus càlculs, pot fer escalar la xifra d’usuaris dels sis milions als deu.
heterogeneïtat territorial
Però no totes les comunitats i ajuntaments parteixen amb les mateixes condicions. Així ho posa de manifest l’índex de 2018 que elabora anualment l’associació després d’analitzar diversos aspectes concrets de cada sistema: la millor puntuació la treuen Euskadi, Navarra i Castella i Lleó; mentre que Madrid, Múrcia, la Comunitat Valenciana i Canàries se situen en el costat contrari, si bé aquestes dues últimes han registrat “millores significatives”. La nota mitjana s’ha anat incrementant i conclou l’informe que “globalment” hi ha hagut una evolució positiva des de 2015, però hi ha “símptomes d’estancament”.
Per posar algun exemple, sempre amb dades de 2018, la Comunitat de Madrid multiplica per deu la ràtio de professionals (un per cada 8.354 habitants) de Navarra (un per cada 890). Mentre que les rendes mínimes arriben a tenir taxes de cobertura del de l’71,2%, 66,7% i 33,5% al País Basc, Navarra, o Astúries, a Andalusia i Castella-la Manxa es queden en el 1,8% i 1,6% respectivament.
La inversió també és desigual: Andalusia, Galícia, Catalunya i Castella-la Manxa no han recuperat el nivell de 2009. Si ens fixem en despesa per habitant, la forquilla va dels 245 euros de Múrcia i 263 de Madrid als 511 de Navarra o 431 d’Extremadura. Amb els ajuntaments passa una cosa semblant: 28 inverteixen més de 100 euros per any i habitant, 38 no arriben als 43 i altres 34 els superen però no depassen els 50, segons càlculs de l’associació.
Les diferències estan notant-se en la manera de gestionar la crisi de la COVID-19. En el seu centre de Les Palmes de Gran Canària, explica Lucía, afronten una demanda “tres o quatre vegades més gran”, però “amb el mateix personal”. “A el principi treballem com pollastres sense cap, ara ja hi ha directrius més clares, però anem amb retard. Estem gestionant peticions d’abril”. Ana Isabel, que treballa a Alcorcón (Comunitat de Madrid) apunta que allà “hi va haver previsió”. “Als tres o quatre dies es va dissenyar un pla i vam començar a fer un treball proactiu de cridar a tots els usuaris que ja estaven amb nosaltres per valorar la seva situació”, exemplifica.
Més enllà de l’emergència econòmica
Tot i que les econòmiques són les necessitats més urgents, cosa que pretén pal·liar l’ingrés mínim vital aprovat pel Govern, no és l’única emergència que afronten els serveis socials. Els arriben peticions de teleassistència o ajudes a domicili per a gent gran, famílies que no tenen tecnologia perquè els seus fills segueixin les classes en línia, violència i conflictivitat a les llars o persones que requereixen un impuls en l’ocupació. Més enllà del que gestiona aquesta primera línia dels anomenats Serveis Socials d’Atenció Primària, també depèn de el sistema l’atenció a la dependència, que acusa falta de finançament i acumula llistes d’espera que superen les 200.000 persones, els centres de dia, de rehabilitació i teràpia ocupacional o les xarxes residencials de gent gran, durament colpejades per la pandèmia.
“Els serveis socials estan ressentits. Cal un major esforç pressupostari i personal, però també posar en valor i reforçar el treball estructural que han de fer, el basat en l’acompanyament per a la recuperació de les persones”, esgrimeix Emiliana Vicente, presidenta de Consell general de l’Treball Social (CGTS). Són molts els anys que el sector porta demanant un canvi de model que aconsegueixi superar la necessària, però insuficient, funció de tràmit d’ajudes en base a uns requisits, coincideixen totes les veus. “Hem de poder oferir una major qualitat d’atenció, amb molta més proximitat i acompanyament”, diu Vicente.
En això juga un important paper el que les professionals anomenen “la burocratització” dels serveis socials i que arrosseguen històricament perquè, segons explica Ramírez, “ara mateix hi ha enormes laberints administratius per donar qualsevol prestació. En alguns llocs es pot estar trigant fins a un mes i mig a donar una ajuda d’emergència social “.
L’expert reivindica també una “reconfiguració” del sistema. Si no s’ha fet abans, afegeix, és perquè “els serveis socials no solen estar a l’agenda” tot i que “és un tema igual de complex i clau que l’economia o l’educació, però no es té en compte”.
font:https://www.eldiario.es/sociedad/servicios-emergencia-economica-lastrados-estructurales_0_1032047214.html
