Un nou fàrmac que frena la progressió … (en ratolins), un altre utilitzat per al colesterol que promet el mateix, un tractament amb una proteïna que evita la pèrdua de memòria, els probiòtics que també ajuden, un altre fàrmac que bloqueja un enzim i aconsegueix reduir les plaques amiloides, un altre més dissenyat a la carta que fa el mateix que l’anterior, una teràpia gènica experimental, l’estimulació cerebral durant el son per millorar la memòria en les persones amb Alzheimer, o fins i tot els antibiòtics, que també prometien frenar aquesta patologia neurodegenerativa …
Són algunes de les notícies aparegudes en els mitjans de comunicació al llarg de 2016. “Una meravellosa notícia, sí”, deia un lector en un comentari a una d’aquestes “curacions”. I continuava: “Però els que tenim la desgràcia de tenir un familiar amb aquesta terrorífica malaltia ens agafem a un clau roent davant qualsevol notícia esperançadora d’aquest tipus, creient que el miracle que tant demanes, per fi, ja s’ha produït. I després vénen les decepcions: està en fase embrionària, queda molta investigació per provar en humans, potser 15 o 20 anys … i tornada a la trista i dolorosa realitat “.
Aquest lector posa el dit a la nafra, amb el seu “estirada d’orelles” amable als mitjans de comunicació. És bo que les investigacions sobre l’Alzheimer arribin al públic, però sense generar falses expectatives. Cal ser cauts i delicats en això. A canvi, és veritat, que amb més o menso d’encert, el que reflecteixen les notícies és l’increment en les investigacions per intentar acorralar la malaltia que Alois Alzheimer va descriure el 1907. I això sempre és una bona i esperançadora notícia.
El darrer número de la revista “Ment i Cervell” del 2016 feia una reflexió semblant sobre un fàrmac presentat a mitjans de 2015, que va despertar gran expectació. «Per fi hi ha esperança», titulava el diari alemany “Die Zeit”. «Es tracta d’un gran avanç», proclamava un prestigiós investigador de l’Alzheimer en una entrevista al diari “Frankfurter Allgemeine”. Desafortunadament, l’anticòs dirigit contra la proteïna amiloide no es va comportar com els assajos auguraven. De nou la decepció.
No s’ha de perdre l’esperança, però tampoc cal llançar cohets cada vegada que un ratolí es cura d’una patologia semblant a l’Alzheimer. Cal no oblidar que els models de rosegador no reprodueixen molt bé aquesta patologia. I que les malalties neurodegeneratives semblen ser un llast reservat únicament a la nostra espècie.
No obstant això, cal agrair el seu esforç als laboratoris que inverteixen el seu temps i els seus diners en la investigació de l’Alzheimer. I també als grups de recerca que en tot el món estudien amb tenacitat aquesta patologia amb l’esperança de cercarla i posar-li fre.
Font: ABC digital, Pilar Quijada.
