La família de Maribel Tellaetxe, de 76 anys i malalta d’alzheimer, portarà dilluns que ve les gairebé 200.000 signatures recollides fins avui al Congrés dels Diputats perquè es despenalitzi l’eutanàsia i el suïcidi mèdicament assistit. A les 10,30 del matí d’aquest dia, Txema, el seu marit, i els seus tres fills, David, Ruth i Danel, registraran aquesta petició, amb l’objectiu que s’avanci en una norma a la qual es van comprometre els socialistes.
Aquesta família va iniciar fa un mes una campanya (SOS Amatxu -N.D.E.W.: “ama” o “amatxu” vol dir “mare o mama” en esukera”) sol·licitant que es despenalitzi l’eutanàsia per poder complir la voluntat de Maribel, una dona que coneixia bé els estralls de l’Alzheimer, ja que la seva mare l’havia patit, i que quan va ser diagnosticada fa ja una dècada va fer prometre als seus que quan el deteriorament fos gran, acabessin amb la seva vida.
“La meva amatxu no volia això, no volia viure sense reconèixer als seus fills i al seu marit. Ella no volia seguir vivint sense nosaltres, que érem el sentit de la seva existència. I així ho va deixar escrit en el document d’últimes voluntats, que va registrar en el Govern basc, quan es trobava en plenes facultats mentals. No en va, coneix bé l’alzheimer i el seu desenvolupament perquè la meva àvia, la seva mare, també ho va patir. i és horrorós, senzillament horrorós “, explica David Lorente Tellaetxe, el fill gran.
El deteriorament d’aquesta veïna de Portugalete (Biscaia) és ja molt gran. No coneix la seva gent, la seva major por i angoixa, i precisa d’ells constantment per qualsevol cosa. “Ni tan sols reconeix al meu aita -Txema- (N.D.E.W.: “aita en esukera vol dir “pare”) amb qui porta des dels 13 anys”, es lamenta David.
Per a la seva fills i per Txema, veure-la així és un autèntic patiment: “Ningú pot imaginar el grau d’impotència que sentim en veure plorar i fer gestos de dolor a la dona que més volem, sense ser capaços d’ajudar-“. I més quan ella va deixar per escrit que no volia arribar a aquest extrem, que preferia morir. “Però nosaltres no podem complir amb la seva voluntat perquè l’Estat determina que el meu estima ha de seguir patint”. La llei no ho permet.
Maribel va registrar en el Govern basc el document d’últimes voluntats en què demanava morir quan el deteriorament fos gran. Però també hi va deixar per escrit al seu família el dia 15 de desembre de 2006.
Aquesta és la missiva que va enviar a la seva família: “No sé per què he començat a escriure. Bé sí, és que avui ha estat un d’aquells dies dels que, de tant en tant, llegeixo els dos escrits que tinc sota el llit; un d’en Dani del 2002 i l’altre teu de agost de l’any passat. No sóc una persona intel·ligent o viva (i això si ho sento perquè tu ho valores, Txema), però sí que crec que lliurada, sincera i disposada a tot i amb tots els que estimo i sobretot amb els que tant vull: tu i els nostres fills “.
“És tan tremendament fort i fantàstic aquest amor per tu i pels nostres fills, que si comencés a oblidar-me d’estimar, també voldria deixar de viure i no crec que això és ser pessimista, perquè si calia posar la” carn “a la graella , jo ja l’he posat. Si el que em queda de vida, dificultarà la vostra, no desitjo seguir vivint. Viuria una eternitat estimant-nos i estimant-vos. Sembla ser que en algun moment no ho vaig saber fer molt bé. Txema: perdoneu per això. Hauria preferit patir i morir per evitar-ho. Us vull. Sí, m’oblido de tot. Però d’estimar-vos no t’oblidaré mai; juro. Encara que no m’assabenti, no senti, no vegi, no parli, no escolti … us seguiré estimant. Sou el millor de la meva vida. Us vull, Estima “.
Fuente:www.lavanguardia.com
N.d.E.W.: en euskera, “ama” o “amatxu” vol dir “mare” o “mamá”.
