El Govern ha augmentat el pressupost del pla de xoc assistencial, però la gestió ineficaç de les autonomies i la burocràcia llasten el procés, segons un informe de l’associació de directors de serveis socials
Gairebé un milió i mig d’espanyols tenen una dependència reconeguda. Altres 131.000 estan pendents de valoració per aconseguir les prestacions —poden ser econòmiques, de residència o d’ajuda a domicili, entre d’altres— que necessiten per poder desenvolupar les seves activitats bàsiques del dia a dia. El sistema d’ajuda a la dependència és un pilar bàsic de l’Estat de benestar, i així ho va avalar el pla de xoc en dependència aprovat el 2021 pel Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, que va revifar les retallades arrossegades des del 2012 i que suposa una injecció de 600 milions d’euros addicionals cada any entre el 2021 i el 2023. Però no és el mateix ser dependent a Múrcia que ser-ho, per exemple, a Castella i Lleó.
El 2022, el Govern va complir amb l’augment del pressupost per al pla de xoc, i això ha permès atendre 91.295 persones més que a principi d’any. Així ho recull l’informe presentat aquest divendres per l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, que analitza, enguany de nou, les últimes xifres oficials i informació obtinguda a través del portal de transparència. Tot i això, 177.423 persones van quedar en llista d’espera per rebre l’ajuda i 131.810 estan pendents de valoració. En total, s’ha desatès 309.233 espanyols el 2022 i, esperant algun d’aquests processos, van morir 45.360 persones. Les raons, apunta l’informe, són l’eterna burocràcia i la falta de compromís d’algunes comunitats autònomes.
“El Ministeri de Drets Socials ha aconseguit recuperar el 90% de les retallades al sistema que hi va haver després de la crisi financera, però l’increment pressupostari no és l’únic necessari. I els efectes d’aquest no han estat els previstos en la reducció de la llista d’espera ni en la millora de les prestacions”, explica José Manuel Ramírez, president de l’associació, que qualifica la situació de “desastrosa”. L’any passat es va aconseguir reduir la llista d’espera en 15.923 persones, i, sumades a les 38.807 de l’any 2021, no assoleixen ni tan sols les 60.000 que plantejava com a objectiu el primer any del pla de xoc. A aquest ritme es trigaria 11 anys a aconseguir l’atenció plena per a totes elles, sense que entrés ningú nou en el sistema.
55 milions sense gastar
Dels diners que reben les comunitats autònomes des del ministeri de Ione Belarra, no tot es gasta. El Govern va deixar sense executar 55 milions d’euros del nivell mínim pressupostat per al Sistema d’Atenció a la Dependència. “El que passa és que les autonomies retornen el nivell mínim de finançament, que és capitatiu. El ministeri transfereix una quantitat a les comunitats autònomes a mesura que aquestes van atenent persones en situació de dependència i, si no ho fan, t’estalvies aquests diners. Però no podem permetre’ns retornar diners mentre, a Espanya, moren cada dia més de 124 persones dependents sense haver arribat a rebre prestacions o serveis”, expressa Ramírez.
En el primer any del pla de xoc, 10 governs autonòmics “van fer caixa” amb l’increment pressupostari que va realitzar l’Administració General de l’Estat, segons l’informe. És a dir, que no van destinar a la millora dels serveis tots els diners que se’ls va adjudicar des de l’administració. Aquestes regions van ser Aragó, Canàries, Castella i Lleó, Castella La Manxa, Extremadura, Galícia, Regió de Múrcia, Comunitat Foral de Navarra, País Basc i La Rioja. L’estudi reflecteix les grans desigualtats entre territoris amb l’escala de notes que l’associació elabora anualment: algunes aproven amb més d’un vuit, d’altres suspenen amb un tres, i la mitjana nacional aprova amb un cinc raspat.
El temps d’espera mitjà per rebre atenció a la dependència el 2022 va ser de 344 dies, 77 menys que l’any anterior. “La burocràcia és desmesurada, és una teranyina on estan atrapades milers de persones dependents. Si alguna cosa no té una persona dependent és temps per esperar, perquè el 53% de les persones dependents reconegudes té més de 80 anys”, opina Ramírez. I, de nou, no és el mateix esperar en una comunitat que en una altra. Mentre que La Rioja i Aragó han reduït la llista d’espera per sobre del 40%, altres comunitats com Múrcia, Balears o Astúries l’han augmentat prop del 30%. Per normativa, el termini màxim per resoldre un expedient és de 180 dies, però només hi ha dues regions que compleixin aquest marge en la seva mitjana: Castella i Lleó i el País Basc. “Aquelles autonomies que treballen amb les corporacions locals són més àgils, i la unificació de criteris d’avaluació també és eficaç”, desenvolupa Ramírez per a tindre solucions. Hi ha, amb tot, autonomies que destaquen per la seua evolució, com la Comunitat Valenciana, que ha passat de suspendre amb un 1,2 fa quatre anys, a aprovar amb un 6,2.
Ramírez insisteix que hi ha situacions insostenibles com la que passa a Catalunya, que per si sola porta el 39% del llimb d’espera —la suma de persones valorades com a dependents que tenen reconeguda la prestació, però no se’ls està donant, i les que encara estan pendents de valorar— de tot el territori nacional. “Hi va haver comunitats autònomes que feien trampes i deixaven de valorar per no tenir llista d’espera, per la qual cosa vam haver d’afegir els dies que es tardava en l’avaluació”, conta Ramírez. “També tenim en compte que hi ha sol·licituds que els ciutadans presenten, però les comunitats no graven bé en el sistema i no apareixen en els pendents de valoració. I altres regions sembla que concedeixen una prestació, la treuen de la llista, però és el que anomenen prestació no efectiva, i l’ajuda no arriba”, prossegueix el president de l’associació.
Un sistema de despeses low cost
L’informe exposa que hi ha objectius del pla de xoc que no s’estan arribant a complir. “Un d’ells era que l’assistència fos un dret subjectiu, però no s’atén ni un de cada tres. I els serveis que es donen no compadeixen amb les necessitats de les persones en situació de dependència”, denuncia Ramírez. Les prestacions varien molt depenent del servei i la zona, però l’estudi critica que són insuficients. La prestació vinculada per abonar una plaça d’atenció residencial oscil·la al voltant dels 500 euros al mes depenent del grau de dependència. “La diferència entre aquesta quantitat i el preu realment abonat per la persona en una residència (que fàcilment triplicarà aquest import) constitueix un ‘segon copagament’ o copagament invisible”, recull l’informe.
L’ ajuda a domicili es rep, de mitjana i segons el nivell de dependència, durant unes 15 hores mensuals per al grau més moderat, 37 hores mensuals per al grau mitjà i 57 hores per als qui tenen reconegut el grau més greu de dependència. “Això és clarament insuficient si comprenem que són persones que necessiten suports de forma permanent”, manifesten els autors de l’informe. I, a tot Espanya, hi ha 53.905 persones amb dependència que reben com a única prestació la teleassistència. “És absolutament reprovable que s’admeti com una persona amb aquesta prestació. La teleassistència ha de ser una prestació complementària”. Més de la meitat de persones en aquesta situació són a la Comunitat de Madrid (18.967) i a Castella La Manxa (10.178). “El sistema es reactiva, però en base a serveis de baix cost”, conclou Ramírez.
L’Observatori Per a la Dependència estima que el cost global del sistema d’atenció a la dependència va superar aquest 2022 els 10.000 milions d’euros, arribant a 10.495 milions. Ramírez puntualitza que és una “gran inversió pública”. “Per cada milió d’euro que s’inverteix en el sistema es generen 41 ocupacions directes, estables i no deslocalitzables, i la taxa de retorn ja ascendeix al 41,4%”, assegura el president de l’associació. Actualment el sistema de la dependència ocupa 316.215 persones.
ANDREA GARCÍA BAROJA
