Joana Sastre i Joana Maria Rosselló xerren com amigues de tota la vida quan en realitat el que les ha unit són els obstacles que han hagut de sortejar per tenir cura d’un ésser estimat el cervell s’ha anat apagant a poc a poc. Demà dissabte es celebra el dia mundial de l’alzheimer i Creu Roja va instal·lar ahir a la plaça París de Palma un improvisat llar per mostrar a totes les persones interessades com es conviu amb un familiar amb demència.
En el “saló” d’aquesta llar departien animadament les dues Joana. Sastre relata que va haver de tenir cura de la seva mare durant tres anys després sobrevenir-un ictus que el va deixar mentalment incapacitada. “La nit anterior havíem sopat juntes tan normal i al matí següent ja ni em coneixia. Crec que no em va reconèixer mai més, tot i que penso que sabia que era una persona important en la seva vida”, rememora encara trist per la mort de la seva progenitora el gener passat.
Malgrat que inicialment es va mostrar irritable, en l’etapa final la seva mare es va mostrar especialment afectuosa i dolça pel que la seva pèrdua va ser encara més sentida. Com que és una persona molt activa i inquieta, requeria de vigilància i cures contínues les quatre hores del dia. “Vaig haver de deixar la meva feina per cuidar-la perquè en una residència em demanaven dos mil euros i jo guanyava la meitat”, explica un problema comú a totes aquestes famílies.
Tan exigent és la tasca de cuidadora que una vegada que el familiar mor, queda un buit difícil d’omplir. Joana ha intentat fer-ho muntant una associació de cuidadors i participant en el programa de pacient actiu posat en marxa per l’IB-Salut com a formadora de cuidadors.
Anima Joana a Joana Maria a participar d’aquesta última iniciativa pública. Perquè ara s’ha esplaiat una mica després de bregar no amb un sinó amb dos familiars amb deteriorament cognitiu. Al seu marit finalment li van diagnosticar Alzheimer als cinquanta anys d’edat, molt jove, de manera que va xocar amb la incomprensió dels metges.
“Ja no podia amb ell”
Avui, 17 anys després, està ingressat en una residència perquè “ja no podia amb ell. Cal dutxar, vestir-, donar-li de menjar i ells no es deixen, no ajuden”, narra la seva experiència Joana Maria que es va agreujar amb la suma del deteriorament cognitiu de la seva mare. “Vaig estar durant tres anys cuidant als dos fins que no vaig poder més i vaig ingressar primer a la meva mare i, ara, al meu marit en una residència que es queda amb el 90% de la seva pensió. I la resta és per a bolquers, oli per les nafres i altres coses “, lamenta.
Per la seva experiència s’atreveix a donar unes pautes per a totes aquelles persones que debutin com a cuidadors: “No són ells, els coneixes perfectament i saps que no actuarien així, no els retrets res. Mai els portis la contrària, dóna’ls la raó i intenta canviar de tema. I créales una rutina, fes sempre el mateix “, recomana.
font:https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2019/09/20/son-les-conoces-harian/1449788.html
