En l’actualitat no existeixen teràpies modificadores de la malaltia que variïn el seu curs, reverteixin o alenteixen els seus efectes
L’Alzheimer és un tipus de demència que, juntament amb altres malalties neurodegeneratives d’aquest tipus, afecta al voltant de 900.000 persones a Espanya. Avui dia, se sap que un excés de la proteïna amiloide és el que provoca l’aparició de la malaltia i que, després d’aquesta proteïna, apareixen alteracions a la Tau. No obstant això, malgrat que els tractaments disponibles ajuden a alleujar alguns dels símptomes, no hi ha teràpies modificadores de la malaltia que variïn el curs de l’Alzheimer, reverteixin o alenteixen els seus efectes.
Amb una taxa d’èxit del 2 per cent, segons dades ofertes per la patronal americana Phrma, el desenvolupament de nous fàrmacs per a la malaltia d’Alzheimer es caracteritza per ser un procés car, llarg i complex per a les companyies. Aquest fet fa que s’ hagin dedicat menys esforços econòmics en aquesta àrea terapèutica. “La inversió en investigació a Alzheimer és menor que en altres àrees com el càncer o el VIH”, explica al Global Raquel Sánchez-Valle, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital Clínic de Barcelona.
La malaltia d’Alzheimer té una sèrie de peculiaritats que porten que la indústria farmacèutica no acabi de donar amb la tecla per fer arribar al mercat un fàrmac que aconsegueixi aturar la malaltia. D’una banda, el temps que es necessita per avaluar l’eficàcia d’un tractament és més gran al d’altres patologies perquè l’Alzheimer és una malaltia lentament progressiva. Aquest llarg procés repercuteix en el que el cost del desenvolupament d’ aquests fàrmacs sigui més gran en comparació amb altres àrees.
A l’ esmentat anteriorment caldria sumar les peculiaritats que existeixen a nivell biològic. El primer problema que es troben les companyies que decideixen apostar per aquest camp terapèutic és que les neurones no es regeneren, cosa que obliga a necessitar tractaments prou precoces per aturar el procés de la malaltia. Un altre inconvenient és que la barrera que protegeix el cervell (hematoencefàlica) impedeix que els fàrmacs aconsegueixin arribar-hi. En aquest sentit, aquesta barrera fa que els fàrmacs penetrin pitjor i, per tant, en no arribar al cervell, molts no poden actuar.
“En totes les malalties neurodegeneratives hi ha unes dificultats per obtenir tractaments que siguin eficaços i a Alzheimer passa el mateix“, afirma Sánchez-Valle. Una altra de les claus és que fins fa relativament pocs anys no es disposava de la tomografia per emissió de positrons. La funció d’aquesta tecnologia és visualitzar en pacients vius quina càrrega d’amiloide tenen i si els fàrmacs han de tenir resultats. “Prèviament a la tomografia per emissió de positrons no es podia monitoritzar si el fàrmac estava eliminant l’amiloide”, afegeix.
“En totes les malalties neurodegeneratives hi ha unes dificultats per obtenir tractaments que siguin eficaços i a Alzheimer passa el mateix”
Segons dades difoses per l’informe ‘Alzheimer’s Disease Drug Development Pipeline’, el 2020 hi havia 136 assajos en marxa, corresponents a 121 medicaments. D’aquesta quantitat, la major part d’ells es trobaven en fase II (65). No obstant això, molts es queden estancats en aquesta fase perquè no es veuen indicis que les molècules puguin oferir efectes clínics.
Mercat actual
La primera diana terapèutica que es va aprovar va ser la colinèrgica. Els pacients amb Alzheimer presenten una disminució d’un neurotransmissor anomenat acetilcolina. A finals de la dècada de 1990, principis dels anys 2000, fàrmacs com el donepezilo, la rivastigmina i la galantamina arribaven al mercat per augmentar els nivells d’aquest neurotransmissor. El segon tipus de fàrmacs a aprovar-se va ser la memantina, que actua sobre un altre neurotransmissor, el glutamat, també implicat en algunes funcions cognitives.
En l’actualitat hi ha una sèrie de fàrmacs modificadors del curs de la malaltia que ultimen la seva arribada al mercat. El primer d’ells és Leqembi (lecanemab), desenvolupat per Eisai i Biogen. Es tracta d’un anticòs monoclonal injectable per a ús intravenós, destinat a eliminar la beta-amiloide del cervell. Segons s’ especifica en la fitxa tècnica, s’ ha d’ iniciar en pacients amb deteriorament cognitiu lleu o demència lleu, etapes primerenques de la malaltia que es van estudiar en els assaigs clínics. Oto fàrmac molt similar és el donanemab de Lilly. “Hi ha unes petites diferències entre tots dos fàrmacs, però a ‘grosso modo’ són dues teràpies anti-amiloides que han demostrat que netegen el cervell de l’excés d’amiloide”, recalca Sánchez-Valle.
En el cas dels fàrmacs anti-tau, aquests es dirigeixen a l’ ARN i modifiquen l’ expressió de les formes patològiques de la Tau. Se segueix investigant sobre això, però des del gener l’única novetat que hi ha hagut al respecte ha estat aquesta tecnologia que va per l’expressió de. També comença a haver-hi alguna evidència que, en fer una reducció molt important de l’amiloide, podria ser que els nivells de tau no augmentessin tant”, conclou Sánchez-Valle.
