La malaltia d’Alzheimer pot començar abans dels 50 anys d’edat, amb signes tan lleugers i ambigus que és difícil el diagnòstic precoç.
Un tret constant és la pèrdua neuronal en el component de la via límbica que s’encarrega del procés de la memòria.
Hi ha una tendència que considera que el factor que desencadena la malaltia és la producció exacerbada del pèptid amiloide en l’espai extracel·lular, però, aquesta no és l’única hipòtesi.
Hi ha investigacions que correlacionen la intensitat de l’Alzheimer amb el nombre de cabdells neurofibril·lars, el principal constituent no és el pèptid amiloide, sinó una proteïna situada a l’interior cel·lular.
Què és el pèptid beta amiloide?
Es produeix a patir d’un tall en la seqüència d’aminoàcids de la proteïna precursora de l’amiloide (PPA).
Aquest precursor se sintetitza a les neurones, cèl·lules del múscul llis de la paret vascular i plaquetes. Tot i que no es coneix la funció exacta de la PPA, es pensa que actua com un receptor acoblat a proteïnes transductores de senyals químics.
Té una solubilitat limitada i forma autoagregats encara més insolubles.
Compon les plaques senils costat de cèl·lules agregades i fibres nervioses alterades.
Aquestes plaques es distribueixen per àmplies regions de l’encèfal com l’escorça cerebral, l’hipocamp, els ganglis basals, el tàlem i fins i tot el cerebel.
Les persones amb edat avançada sense malaltia d’Alzheimer no presenten pràcticament plaques senils, al contrari del que succeeix en els pacients.
Els agregats són tòxics per a les neurones i desencadenen respostes immunitàries del tipus inflamatòries.
QUINES SÓN LES EVIDÈNCIES QUE RELACIONEN A amiloide AMB EL ALZHEIMER?
El paper clau que compleix l’acumulació excessiva del pèptid beta amiloide en la patogènia de la malaltia d’Alzheimer queda apuntat per les següents observacions:
- La majoria de les mutacions conegudes que s’associen a la malaltia augmenten la producció del pèptid beta amiloide.
- Els pacients amb trisomia 21 (síndrome de Down) posseeixen tres còpies del gen que codifica per la proteïna precursora de l’amiloide i adquireixen les característiques neurològiques de la malaltia d’Alzheimer a una edat intermèdia.
- Els ratolins transgènics amb una hiperproducció de la proteïna precursora de l’amiloide humana pateixen un dèficit d’aprenentatge i de memòria vinculat a l’acumulació de plaques senils.
- La injecció de la proteïna amiloide en l’hipotàlem i el tàlem anterior de rosegadors genera alteracions en els sistemes de neurotransmissió.
- La generació d’anticossos específics per al amiloide en les persones amb demència tipus Alzheimer sembla atenuar el procés patològic.
HI HA CAP TRACTAMENT DIRIGIT A AQUESTA PROTEÏNA?
Avui es dedica considerable atenció a tractar d’aturar la formació de la proteïna amiloide o d’estimular el sistema immunitari perquè l’elimini del teixit encefàlic.
Tot i que s’han desenvolupat diversos assaigs clínics amb fàrmacs antiamiloide, en cap s’ha pogut generar millores clíniques significatives, un fet que és utilitzat com a argument favorit pels que consideren errada la hipòtesi amiloide.
En general, els tractaments actuals tenen per diana neurotransmissors i generen beneficis simptomàtics discrets, però cap retarda o deté l’avanç de la malaltia.
Per a la seva prevenció s’ha suggerit l’estimulació mental i la dieta equilibrada, però no hi ha evidències definitives sobre l’efectivitat d’aquestes recomanacions.
El que sí coneixem és que el paper que juga el cuidador del subjecte amb alzheimer resulta fonamental, més enllà de la càrrega física i psicològica que això pugui representar.
Lechner Rodríguez Aguilar
Font:www.infotiti.com
