“Després de les festivitats nadalenques és possible que molt cuidadors es troben cansats i, fins i tot, alguna cosa estressats. En aquests dies es donen amb més freqüència moments que poden irrompre en la tranquil·litat de la vida quotidiana, provocant alteracions en l’estat d’ànim del nostre familiar malalt d’Alzheimer, per a qui és tan important l’assossec.
En altres ocasions hem tractat sobre com minimitzar aquests efectes no desitjats i com evitar que es presentin aquestes circumstàncies que se’ns poden anar de la mà, però avui em centraré en com reconèixer el risc d’estrès en el cuidador. Amb pautes molt senzilles podem saber si hi ha un estrès acumulat que pot causar seriosos danys a aquells que estan atenent al pacient.
El primer senyal d’alerta seria l’enuig amb el malalt, quan no podem evitar alterar davant les seves preguntes reiterades o la manca de col·laboració per a actes quotidians com vestir-se o menjar. Aquest enuig, en realitat, no és més que la indignació davant la situació de falta de curació o d’empitjorament de l’estat general del pacient. O pot ser que neixi de la nostra incomprensió del que passa. No ens enfadem amb ell si no amb la malaltia que els ha afectat.
El primer senyal d’alerta seria l’enuig amb el malalt, quan no podem evitar alterar davant les seves preguntes reiterades o la manca de col·laboració per a actes quotidians com vestir-se o menjar. Aquest enuig, en realitat, no és més que la indignació davant la situació de falta de curació o d’empitjorament de l’estat general del pacient. O pot ser que neixi de la nostra incomprensió del que passa. No ens enfadem amb ell si no amb la malaltia que els ha afectat.
Una segona senyal d’estar patint estrès seria la falta de concentració. Ens centrem tant en la situació al voltant del malalt que no podem concentrar-nos en les nostres tasques quotidianes o patim oblits importants sovint. No cal obsessionar-se amb la situació, més bé anar afrontant el dia a dia tractant d’aplicar la nostra atenció plena al que fem. Les tècniques de Mindfulness poden ser molt positives davant d’aquest cas.
Una segona senyal d’estar patint estrès seria la falta de concentració. Ens centrem tant en la situació al voltant del malalt que no podem concentrar-nos en les nostres tasques quotidianes o patim oblits importants sovint. No cal obsessionar-se amb la situació, més bé anar afrontant el dia a dia tractant d’aplicar la nostra atenció plena al que fem. Les tècniques de Mindfulness poden ser molt positives davant d’aquest cas.
La tercera podria ser la irritabilitat, aquests canvis d’humor que ens fan contestar malament o amb desgana a les demandes d’atenció del nostre familiar. No cal sentir-se culpables per això, -estem sotmesos a una gran pressió-, però si hem de tractar de veure la situació objectivament i no pagar amb el nostre malalt el que ell ni ha buscat ni es mereix. Les nostres respostes i accions negatives només empitjoraran les coses.
La tercera podria ser la irritabilitat, aquests canvis d’humor que ens fan contestar malament o amb desgana a les demandes d’atenció del nostre familiar. No cal sentir-se culpables per això, -estem sotmesos a una gran pressió-, però si hem de tractar de veure la situació objectivament i no pagar amb el nostre malalt el que ell ni ha buscat ni es mereix. Les nostres respostes i accions negatives només empitjoraran les coses.
I per acabar aquest post jo diria que una quarta senyal d’alerta davant l’estrès podria ser l’aïllament. Quan deixem de fer les coses que ens agradaven, de reunir-nos amb amics i parents, hem de plantejar-nos que ens està passant i buscar solucions. L’aïllament no ens ajuda en absolut, ens fa sentir més sols davant d’una cosa que ens venç. Una vida social amable, amb gent que apreciem i ens aprecia i amb la que, puntualment, podem parlar en confiança si ho necessitem és la millor medicina per un ànim decaigut. Tractar de mantenir les amistats, de gaudir de bones estones amb elles, és una vacuna privilegiat davant de la depressió. “
I per acabar aquest post jo diria que una quarta senyal d’alerta davant l’estrès podria ser l’aïllament. Quan deixem de fer les coses que ens agradaven, de reunir-nos amb amics i parents, hem de plantejar-nos que ens està passant i buscar solucions. L’aïllament no ens ajuda en absolut, ens fa sentir més sols davant d’una cosa que ens venç. Una vida social amable, amb gent que apreciem i ens aprecia i amb la que, puntualment, podem parlar en confiança si ho necessitem és la millor medicina per un ànim decaigut. Tractar de mantenir les amistats, de gaudir de bones estones amb elles, és una vacuna privilegiat davant de la depressió. “
“Hechos de hoy”, Ana Romaz
