El 2011, Ben Trumble va deixar la selva boliviana i es va emportar una motxilla que contenia centenars de vials amb saliva. Hi havia passat sis setmanes seguint als indígenes mentre es movien per la selva, llançant-li fletxes als senglars. Aquests homes eren membres del poble Tsimane, que viu com ho feien els nostres avantpassats fa milers d’anys: caçant, buscant menjar i conreant petits terrenys.
Trumble els havia demanat als homes que escupissin dins dels vials diverses vegades al dia per poder mapejar els seus nivells de testosterona. Volia descobrir si els caçadors eren recompensats amb un pic de testosterona, i així va ser. Com a investigador del Projecte de Salut i Història de la Vida dels Tsimane, s’havia unit a una perllongada investigació sobre el benestar i l’envelliment humà en absència de la industrialització.
Aquest dia, quan va marxar de la selva, es va topar amb una pregunta nova i més urgent sobre la salut humana. En trucar a la seva mare, va rebre una notícia terrible: el seu oncle, de 64 anys tenia demència, potser la malaltia d’Alzheimer.
En només uns quants anys, el seu oncle -abans un vigorós advocat- deixaria de parlar, ja no menjaria i moriria. “No podia ajudar el meu oncle”, va dir Trumble, però volia entendre la malaltia que el mataria. Llavors es va preguntar: ¿entre els Tsimane es dóna la malaltia d’Alzheimer de la mateixa manera que entre nosaltres? Si no és així, què podem aprendre d’ells sobre el tractament o la prevenció de la demència?
“En realitat encara no hi ha una cura per a la malaltia d’Alzheimer”, em va dir Trumble. “No comptem amb res que pugui revertir el mal ja fet”. Es preguntava per què milers de milions de dòlars i dècades d’investigació han tingut tan pocs resultats. Potser s’estaven ignorant algunes pistes importants.
Trumble es va formar com a antropòleg, i el seu camp -la medicina evolutiva- li ha ensenyat a percebre el nostre entorn com un parpelleig en la línia del temps de la història humana. Considera que és un problema que la investigació mèdica s’enfoqui gairebé exclusivament en la “gent que viu en ciutats com Nova York o Los Angeles”. Els científics de vegades es refereixen a aquests llocs amb un sigle que en anglès també vol dir “rar”: Weird, l’acrònim de les paraules occidental, educat, industrialitzat, ric i democràtic en aquesta llengua— Western, educated, industrialized, rich and democratic — .
A més, assenyalen que els nostres cossos segueixen estant dissenyats per l’ambient no Weird en què la nostra espècie va evolucionar. No obstant això, pràcticament desconeixem com va afectar la demència als humans durant els 50.000 anys anteriors a certs avenços com els antibiòtics i les granges mecanitzades. Trumble creu que estudiar als Tsimane podria fer llum sobre aquesta plaga moderna.
Els Tsimane tenen taxes de mortalitat infantil molt altes, però els que arriben a l’edat adulta viuen tant com la majoria de les altres persones pel que és possible mesurar la seva salut fins als 90 anys o més. Els investigadors del projecte sobre els Tsimane han passat més de 15 anys fent-li seguiment als seus voluntaris i proveint amb tractaments mèdics. Han descobert que els Tsimane difereixen de la resta de nosaltres en diversos aspectes. Per exemple, tenen les artèries més netes que qualsevol població mai estudiada, el que significa que poden ser àmpliament immunes a les cardiopaties.
Trumble no va ser el primer membre del projecte sobre els Tsimane en qüestionar-se sobre la demència en aquesta població. El 2001, un dels fundadors del grup, Michael Gurven, va començar a estudiar la condició mental demanant-li a la gent gran que resolguessin mots encreuats. Aquestes i altres dades sobre l’acompliment cognitiu es van anar ajuntant fins a 2015, any en què va morir l’oncle de Trumble. Va ser llavors que al costat de Gurven i altres investigadors van decidir aprofundir-hi.
Trumble estava particularment interessat en el gen ApoE4, sovint anomenat el gen de la malaltia d’Alzheimer. Els nord-americans amb dues còpies del gen tenen una probabilitat deu vegades més gran que els altres de proposar la forma d’inici tardà de la malaltia. Trumble va descobrir una cosa sorprenent quan va analitzar les dades dels Tsimane: molts amb una còpia del gen semblaven tenir un millor desenvolupament en les proves cognitives.
Li va donar voltes a aquesta paradoxa quan va tornar al seu laboratori de la Universitat Estatal d’Arizona. Acabava de tornar d’un altre viatge als assentaments dels Tsimane i s’havia portat un trosset de Bolívia amb ell: tenia una infecció intestinal causada pel bacteri Campylobacter i dues espècies nefastes d’E coli.
“Haver contret infeccions parasitàries em va donar perspectiva”, va dir. Almenys el 70 per cent dels Tsimane tenen paràsits: cucs en els intestins i invasors que fan solcs en la seva pell. És molt probable que el mateix hagi passat amb els nostres avantpassats. Va començar a preguntar-se si aquestes infeccions podrien alterar la forma en què els gens afecten el nostre cos.
Potser el gen ApoE4 proporcionava un avantatge per a la supervivència en els ambients ancestrals. Avui dia, només un quart de nosaltres tenim una única còpia del gen ApoE4, i només prop de dos per cada cent individus tenen dues còpies. No obstant això, les anàlisis de l’ADN d’ossos antics han mostrat que, fa milers d’anys, el genotip ApoE4 era omnipresent en els humans.
Aquest gen, que ajuda a produir colesterol, va poder ser un pas crucial per al desenvolupament dels nostres cervells actuals, grans i famolencs d’energia, i va poder haver tingut un paper clau per a defensar-los d’invasors patògens.
Després, Trumble va estudiar les dades referents a la salut cognitiva de tots els voluntaris tsimane que havien obtingut resultats positius en les proves per detectar la presència de paràsits. Com era d’esperar, va trobar que era més probable que els Tsimane amb infeccions mantinguessin una bona condició mental si posseïen una o dues còpies del gen ApoE4; per a ells, el “gen de la malaltia d’Alzheimer” constituïa un avantatge.
En contrast, a la minoria que aconseguia eludir les infeccions parasitàries, succeïa el contrari, i el gen ApoE4 estava vinculat amb el declivi cognitiu, com succeeix amb les persones de països industrialitzats.
“Els humans van evolucionar conjuntament amb una bona quantitat de paràsits diferents, però avui en dia, amb la nostra vida urbanita i sedentària, hem eliminat els paràsits de l’equació”, va dir Trumble. Això podria ser el que va provocar que el gen passés de ser un avantatge a convertir-se en una càrrega.
Com sol passar, aquestes troballes coincideixen amb algunes noves investigacions de laboratoris universitaris. En articles publicats en 2016 i 2017, els científics van considerar la demència de manera nova: no només com una malaltia derivada de la decadència gradual de les nostres cèl·lules, sinó com un trastorn en què el cervell es torna contra si mateix.
Changiz Beula, professor de Neurociència a la Northwestern University, ha estudiat el teixit cerebral de persones que van morir als 90 anys o a una edat més avançada. Va descobrir que algunes persones que moren amb agudesa mental tenen el cervell ple de la porqueria associada amb la patologia de l’Alzheimer: plaques amiloides i fosques embulls. Això vol dir que és possible tenir un “cervell apte per a la malaltia d’Alzheimer”, però no presentar demència. Geula creu que, en casos així, algun agent en el cervell -diguem-ne l’oposat al de l’Alzheimer- protegeix les neurones contra el mal. Encara es desconeix quin o què és.
Uns candidats podrien ser els astròcits, que són cèl·lules que donen suport a les neurones i les sinapsis, mantenint-les sanes fins i tot en presència de plaques i embulls. En un article publicat aquest any a Nature, investigadors de Stanford van descriure la forma en què aquestes cèl·lules, normalment tranquil·les, poden canviar a una “mode assassí” en modificar i expulsar toxines i destruir les mateixes cèl·lules que alguna vegada van nodrir.
D’acord amb Shane Liddelow, un dels autors de l’article, aquesta personalitat tipus Dr. Jekyll i Mr. Hyde dels astròcits molt probablement es va desenvolupar fa milers d’anys per espantar les infeccions que envaïen el cervell dels nostres ancestres. Al primer senyal de problemes, els astròcits ataquen, destruint tot el que es creua en el seu camí, incloent en ocasions teixit cerebral sa. Les neurones poden convertir-se en “vianants innocents en aquest esforç assassí protector”, va explicar Liddelow.
Ja que avui en dia la majoria de nosaltres vivim en ambients més estèrils, aquest exèrcit en el nostre cervell ja no està ocupat combatent patògens, així que en el seu lloc respon -sovint amb massa força- contra les plaques amiloides i els embulls que són part l’envelliment normal.
“Fa deu anys, molt pocs científics investigaven si el sistema immunitari estava relacionat amb la malaltia d’Alzheimer, però aquesta pregunta acaba de sorgir amb gran força”, va dir Liddelow. “Crec que la resposta vindrà d’analitzar cèl·lules immunitàries d’humans de tot el món, que visquin en diferents ambients”.
Liddelow va dir que la hipòtesi derivada de les investigacions realitzades amb els Tsimane, que suposa que el gen ApoE4 va evolucionar per protegir els nostres cervells dels efectes de les infeccions parasitàries, té molt sentit. Ara està preparant el seu propi laboratori per comprovar aquesta teoria. Creu que aquest nou enfocament conduirà a “una ràpida producció de tractaments efectius”.
Trumble té l’esperança que en algun moment el seu treball també generi tractaments. Actualment, els científics que estudien el càncer estan dissenyant virus que ajudin al cos a atacar els tumors. Per què no s’haurien de dissenyar paràsits?
“Per cap motiu vull que la gent que llegeixi això surti a tractar d’infectar-se”, va dir el Dr. Trumble. “Els paràsits poden ser molt desagradables o perillosos per si sols”.
No obstant això, va dir: “Certament espero que, abans que jo compleixi 80 anys, ja hàgim pogut descobrir el mecanisme” darrere d’una teràpia patogènica.
Potser això signifiqui un medicament per a les persones que portin el gen ApoE4, que imiti els efectes d’un paràsit sense provocar danys d’una infecció: una mena de morrió per al sistema immunitari del cervell, que impedeixi que cèl·lules com els astròcits ataquin les neurones sanes.
Trumble i la resta de l’equip d’investigadors han d’acumular més dades abans de poder contestar les preguntes més bàsiques: quina és la taxa de demència en la població Tsimane? ¿Alguns paràsits són més beneficiosos per al cervell i altres més nocius? Quins humans tenen més probabilitats d’obtenir beneficis cognitius d’una infecció?
Si els Tsimane en realitat posseeixen la clau per a una cura, Trumble i els seus col·laboradors no tenen temps per perdre. Els mòbils, els aliments enllaunats i altres estris de la vida moderna s’estan colant a les comunitats Tsimane.
“Aquesta pot ser la nostra última oportunitat d’entendre si les malalties cròniques de l’envelliment, com la malaltia cardiovascular i l’Alzheimer, sempre han atacat els éssers humans o si estan relacionades amb la industrialització”, va dir Trumble.
Trumble tem que els Tsimane ja s’estan tornant Weird, com nosaltres.
Pagan Kennedy
columnista de opinión y autora de “Inventology: How We Dream Up Things That Change the World”.
Font: www.nytimes.com (The New York Times) // Traducció al català: X.R.
