Les dades acrediten el que han denunciat els professionals: el Sistema d’Autonomia i d’Atenció a la Dependència (SAAD) ha patit un retrocés durant 2019. Ha estat el primer any des de 2015 en què han augmentat les persones dependents desateses: sumant a les que estan valorades però encara sense prestació i les que encara no han obtingut ni la valoració, són en total 426.000, 50.000 més que quan va acabar 2018.
A l’altra banda, el 2019 hi va haver 60.908 nous beneficiaris que van obtenir 90.000 prestacions o serveis. Però en el 55,5% dels casos es va tractar de serveis de baix cost, de teleassistència i de prevenció. La quantia mitjana de la prestació econòmica destinada a cures familiars és de 247 euros mensuals.
Les xifres provenen de l’XX Dictamen de l’Observatori de Directors i Gerents de Serveis Socials, entitat referent de el sector que analitza les dades de l’Institut de Majors i Serveis Socials (Imserso). Els 247 euros mensuals són una mitjana. Si es dissecciona, la prestació que es paga a una persona per tenir cura d’un familiar que té el Grau III de dependència, el més sever, és de 340 euros; per als de la II, greus, de 245 euros; per als de l’I, de dependència moderada, 140 euros.
Quan s’ha de recórrer a un servei extern en comptes d’un familiar, l’administració de mitjana només sufraga 17 hores mensuals per a persones amb el Grau I, 35 per a les de l’II i 54 per a les de l’III. “Un nombre d’hores totalment insuficient”, tanquen des de l’Associació. Els dependents II i III suposen un 42% de l’total.
Els serveis més cars i de més intensitat, les residències, els centres de dia i l’assistència personal, només suposen el 7,7% de les noves prestacions. I de mitjana, el que es dóna per aquest servei són 550 euros, i “la diferència entre aquesta quantitat i el preu realment abonat per la persona en una residència (que fàcilment triplicarà aquest import) constitueix un ‘segon copagament’ o copagament invisible” .
Des de 2008, denuncia l’Associació, ve descendint el cost mitjà per dependent, i és precisament perquè, per alleugerir les llistes, “es atén més moderats, per als quals la despesa és menor”. La reducció acumulada només de les quanties de les prestacions per cures familiars des del Reial decret Llei de 2012 mitjançant el qual Mariano Rajoy va retallar la dependència puja a 1.905 milions d’euros, tot diners que havia d’anar destinat a ajudes econòmiques que les famílies no han rebut. La retallada acumulat total des de llavors, als 5.864.000.
Emiliana Vicente, presidenta de el Consell General de Treballadors Socials, qualificava aquestes quanties directament de “maltractament institucional. No s’atén degudament ni a les persones dependents, ni als seus familiars, ni a la professió”. Vicente recordava, el “impacte negatiu de gènere i la feminització de les cures, que assumeixen sobrecuidado i sobreenvelliment”, atès que al voltant de l’80% de persones cuidadores són dones. L’Associació de Directors i Gerents també ho destaca per aquí: “Moltes dones es converteixen en cuidadores no per lliure elecció, sinó per imposició econòmica i social”. Segons les dades que s’han analitzat, tot i que l’any passat es va recuperar el dret a les cotitzacions a la Seguretat Social de les cuidadores familiars, només han cotitzat el 13% (el 90% dones).
El “deteriorament” de l’Sistema que denuncien “es pot aguditzar” al llarg de 2020 si no s’aprova “amb caràcter d’urgència”, al menys, els 415 milions que es contemplaven en els pressupostos generals de l’Estat de 2019, que es van quedar frustrats. “No hi ha temps” per esperar als de l’any 2020 perquè, per terminis, ja només arribarien per a l’últim quadrimestre de l’any i no es podrien executar. Seguirien 450.000 persones a Espanya que necessiten estar ateses i no ho estan. 31.000 han mort en 2019 amb el seu dret reconegut però sense gaudir-lo.
El sistema es sustenta entre les administracions públiques i els ciutadans. El cost directe de totes les prestacions i serveis oferts durant 2019 ascendeix a 8.891 milllones d’euros: els usuaris, en forma de copagament regulat, van aportar el 20,7%; les comunitats, 63,2%; i l’Estat, un “ridícul” 16,1%. Segons la Llei de Dependència de 2006, hauria de ser a l’50% entre les comunitats i l’Estat, però la distància any a any s’amplia. Això suposa a més “gravíssimes” desigualtats territorials, tant en cobertura com en models de gestió. Es reflecteix en què, per exemple, els dies que dura tot el procés -des qual se sol·licita la dependència fins que es rep una prestació o servei- poden passar des 137 dies a Euskadi fins 785 a Canarisa. Per a les comunitats que pitjor estan, només queda com a opció “un canvi dràstic” en el sistema.
font:https://www.eldiario.es/sociedad/Datos-observatorio-dependencia_0_1000550697.html
