Tenir cura queda inclòs en el que és el cicle de la vida. De fet, és una cosa innata des que naixem. Els pares tenen cura dels fills, els germans dels seus altres germans, els progenitors dels seus cònjuges … I també els fills dels seus pares i els néts dels seus avis … I és que el vincle afectiu i l’afecció generen aquesta cura generacional.
Amb l’evolució social i cultural, els rols es van delegant i especialitzant, arribant a professionalitzar-gràcies a la incorporació de la ciència, metodologia i tècnica específica, sense oblidar la humanitat i l’ètica per garantir una qualitat de cures a qui ho necessiti. Amb la professionalització es busca anar incorporant consciència de la cura a través de coneixements científics i aprenentatges que validen el tenir cura de l’altre ressaltant el pensar, posar atenció i diligència en les accions d’assistir a algú.
De tota manera, és un procés que requereix anar adquirint coneixements i treballant habilitats per poder desenvolupar aprenentatges i aplicar-los correctament adaptant-los a les necessitats de la persona cuidada però també, tenint en compte les pròpies de l’cuidador.
Etimològicament, el terme “cuidar” deriva de l’espanyol antic “coidar” i de el llatí “cogitare” que realment significa pensar. En el diccionari, és sinònim de posar atenció, de diligència o de sol·licitud per executar alguna cosa.
És interessant que la paraula “pensar” sigui l’arrel de cuidar els altres i altres. Quan pensem en els quals ja estem cuidant i donem assistència, estem deixant tot de costat per dedicar-los el nostre temps i atenció. Per tant, tenir cura a una altra persona és una tasca exigent que requereix d’un profund compromís, però també d’una forta preparació.
En la meva experiència acompanyant a persones cuidadores he pogut comprovar el que implica. Tenir cura és l’acció que una persona fa per aportar ajuda a la vida quotidiana d’una persona dependent. Les persones encarregades de les cures són la garantia de la seva qualitat de vida, treballen molt a prop d’ell o d’ella, comparteixen la seva intimitat i emocions, col·laboren en suplir les seves mancances i reforcen les seves fortaleses. I això a vegades és físicament molt esgotador. Per això, qui té cura també s’ha de cuidar cobrint les seves necessitats. De fet, també les tenen, i la majoria de les vegades no són reconegudes ni per l’entorn ni per la societat ni pel propi cuidador.
Des de la mirada d’el cuidador principal o familiar s’enfronten a un procés de malaltia difícil i desconcertant que, a diferència de l’cuidador professional, li agafa desprevingut ja que el procés irromp en les seves vides d’una manera inesperada. Davant d’aquesta nova situació, els familiars es troben confusos i vulnerables per a la cura (pares, parella …) d’una malaltia neurodegenerativa com l’Alzheimer.
Cuidar un malalt amb demència requereix unes habilitats que, realment no saps com es desenvolupen fins que ho vius en primera persona. I és aquest desconeixement i incertesa sobre la malaltia la que provoca un impacte sobre la persona cuidadora. Això li genera un malestar psíquic, emocional i una situació de crisi, que pot estar seguida d’una situació de caos i desconcert per tots els canvis que s’anticipen. A partir del diagnòstic, cal començar a incorporar nous escenaris en la vida de l’pacient i en els de les persones que l’acompanyaran. Això implicarà reorganitzar rols professionals, domèstics, de les activitats diàries, de relacions familiars i socials, gestionar els temps, les tasques quotidianes, les rutines, etc.
Tots aquests canvis són generadors d’estrès en si mateixos, de manera que la persona cuidadora ha de compaginar les seves prioritats de salut amb les de la persona al seu càrrec per garantir una qualitat de cures. Un cuidador principal (familiar) dedica la major part de el temps i hores del dia a la cura d’un altre. De fet, es calcula una mitjana de 13 hores diàries arribant a les 24 hores en estadis avançats de la malaltia. Per això, una manera de cuidar-se, entre altres coses, és buscar espais per compartir la seva experiència diària amb altres persones que viuen el mateix o semblant, ja que així evita l’aïllament i fomenta les xarxes socials. El fet de cuidar pot convertir-se en un procés on:
- El sentit i propòsit de vida de l’cuidador és el familiar cura (cuidador familiar CP)
- El motiu de vida i referent de la persona cuidada és el cuidador (Malalt d’Alzheimer E.A.)
Aquest procés és dinàmic i en constant canvi. El professional es prepara per estar altament qualificat i que pugui atendre les persones afectades i al seu entorn de referència (família, comunitat) acompanyant-les en l’afrontament de situacions complexes que requereixen un procés d’acceptació. A més, compten també amb el treball conjunt de l’equip interdisciplinari de salut. Les seves competències estan enfocades a dissenyar, planificar i implementar cures que responguin a les necessitats reals de moment i valorar i tractar de forma integral les necessitats de salut tant de l’pacient com de la família.
La seva formació també inclou l’acompanyament emocional de lapersona amb Alzheimer i la seva família, desenvolupant empatia, escolta activa i sense judici, tolerància i generadora de confiança, entre d’altres valors. També contribueixen a la promoció i educació per a la salut de la família en les activitats de la vida diària.
Amb aquest nivell de competències el cuidador professional ha de reciclar-científica i emocionalment de manera assídua. Una manera de formar-se en el dia a dia és: compartint amb altres membres de l’equip les dificultats / èxits que vagin sorgint al llarg de el procés, per anar aprenent noves formes d’afrontar les dificultats. És una forma de cuidar-se.
El gran handicap que se li planteja a tot professional de la cura és: Com pot, des del seu professió, ajudar a les persones cuidadores familiars a viure el seu procés de cura amb més sentit, utilitzant els recursos personals i interpersonals que ja posseeixen i que li permetran mantenir i / o augmentar el seu nivell de salut? És tot un repte.
M’atreviria a dir que, encara que l’ésser humà té una certa tendència innata a cuidar i protegir a la seva prole, això no l’eximeix de preparar-se, formar-se i estar obert a noves mirades, a la redescoberta d’un mateix a través de l’altre, ja exercitar el desaprendre per aprendre de nou, ia deixar que altres l’ajudin a despertar potencialitats adormides.
Ni els professionals, ni els cuidadors familiars tenen la veritat absoluta sobre la manera de cuidar una persona amb Alzheimer i és aquí on l’honestedat per les dues parts ha d’emergir i sumar forces, ja que qui realment dirigeix la forma de tenir cura és el propi malalt amb l’expressió de les seves necessitats, o mitjançant els seus conductes, de vegades comprensibles i d’altres no.
Cuidar un malalt d’Alzheimer és partir de zero, és desaprendre per poder aprendre a través de l’observació, la indagació, la relació, compartint vida, intimitat amb ell / ella o amb la persona més propera, amb la calma, al seu ritme …
Encara que existeixen pautes de conductes i comportaments, l’evolució de la malaltia d’Alzheimer segueix múltiples camins. De la mateixa manera que un arbre centenari té múltiples arrels, les neurones en el cervell es ramifiquen en funció de l’estimulació i la plasticitat. Així doncs, el mateix passa amb les cures. Davant tot aquest desassossec, cal buscar la calma, centrar l’atenció, observar les conductes, i acompanyar en els diferents camins que se’ns van obrint, aprenent d’ells. El professional va adaptant les tècniques i la seva metodologia de treball en cada cas, i en col·laboració amb el familiar, es va adaptant a les necessitats de l’malalt
Aquest procés ens porta a entendre que tots estem en fase d’evolució, que la vida et va regalant tot allò que necessites per créixer i que en les nostres mans està la saviesa d’aprofitar-o deixar-lo passar i d’aprendre a ser honest. Honest amb el que saps, amb el que t’han ensenyat, amb la teva capacitat d’aprenentatge, amb tu mateix i amb els teus companys d’equip, amb l’entorn i amb la persona afectada. L’autenticitat transmet una energia que s’encomana i ens transforma.
Això ens porta a entendre que perquè funcionin les coses hem de posar en marxa les potencialitats de cada un, allò que funciona, i que sabem fer funcionar, el ajudar a descobrir les capacitats d’altres i acompanyar-los en el desenvolupament, generar una mirada apreciativa d’un mateix i dels altres. I tot això, arran de la relació que s’estableixi entre professionals, cuidadors informals, familiars, i el mateix malalt.
“És com si observant el cel i posant atenció en la mirada poguéssim ajudar a encendre les estrelles” … tenint en compte que, per ajudar a encendre les estrelles, no se’ns pot oblidar que la nostra màxima responsabilitat és SABER cuidar-nos quan som CUIDADORS i així poder donar llum a la nostra pròpia estrella.
Cuidar al otro es… ¿Descubrir capacidades dormidas del que cuida y del que es cuidado?
traduït via google translator
