La malaltia d’Alzheimer és una patologia neurodegenerativa provocada, a més de per la formació de cabdells neurofibril·lars de proteïna tau, per una acumulació al cervell de plaques de proteïna beta-amiloide que resulten altament tòxiques per a les neurones. Tal és així que la detecció d’aquestes plaques de beta-amiloide en el cervell constitueix a dia d’avui l’única manera de diagnosticar precoçment la malaltia, fins i tot dècades abans que apareguin els símptomes -en general, la pèrdua de memòria i la confusió-. El problema és que la detecció primerenca d’aquestes plaques, si bé possible, resulta molt complexa i excessivament cara. No obstant això, aquesta situació podria canviar dràsticament en un futur pròxim. I és que com mostra un estudi dut a terme per investigadors de la Facultat de Medicina de la Universitat de Washington a St. Louis (EUA), el mesurament de la proteïna beta-amiloide en la sang pot ajudar a identificar les persones els nivells de la proteïna ja es troben alterats en el seu cervell o líquid cefaloraquidi. O el que és el mateix, pot ajudar a identificar els pacients en les fases inicials de la malaltia d’Alzheimer o en alt risc de patir-la.
Com explica Randall J. Bateman, director d’aquesta investigació publicada a la revista «Alzheimer ‘s & Dementia», «els nostres resultats mostren que l’anàlisi de la proteïna beta-amiloide en la sang pot detectar si aquesta proteïna ja ha començat a acumular-se al cervell . Un resultat certament interessant atès que podria establir les bases per a una prova de cribratge ràpida i barata per a identificar la població en alt risc de desenvolupar Alzheimer ».
Barata i molt precisa
En l’actualitat només existeixen dues proves capaces de detectar la presència de proteïna beta-amiloide en el cervell: la tomografia per emissió de positrons (PET), que resulta econòmicament molt costosa i no es troba disponible en tots els hospitals; i la punció lumbar, molt invasiva i que només pot ser realitzada per personal especialitzat. Però com que el cervell produeix contínuament aquesta proteïna per dur a terme les seves funcions quotidianes i, igual que la produeix, l’elimina alliberant al torrent circulatori o en el líquid cefaloraquidi, no pot simplement detectar-se en una anàlisi de sang? Doncs no, atès que els estudis realitzats han trobat que els nivells de proteïna beta-amiloide en la sang no es correlacionen amb els nivells de la proteïna en el cervell. O així ha estat fins ara.
En el nou estudi, els autors van analitzar els nivells sanguinis de tres subtipus o ‘isoformes’ de la proteïna beta-amiloide -Beta-amiloide 38, composta per una cadena de 38 aminoàcids; beta-amiloide 40; i beta-amiloide 42- i van avaluar la seva possible correlació amb els nivells d’amiloide en el cervell. I per a això, van comptar amb la participació de 41 voluntaris majors de 60 anys, 18 dels quals no tenien plaques de beta-amiloide en els seus cervells -eren ‘amiloide negatiu’- i els 23 restants ja presentaven signes de deteriorament cognitiu provocats per la alteració dels nivells de la proteïna en el cervell o en el líquid cefaloraquidi és a dir, eren ‘amiloide positiu’, tal com van confirmar els resultats de la PET o de les puncions lumbars.
A fi de mesurar tant la producció com l’eliminació de beta-amiloide al llarg del dia, els autors van prendre 20 mostres de sang de cada participant en un període de 24 hores. I el que van veure és que els nivells de beta-amiloide 42 eren, de forma consistent, un 10-15% menors que els de beta-amiloide 40 en els pacients que ja presentaven plaques en el cervell.
Com refereix Randall Bateman, «les plaques de beta-amiloide estan primàriament compostes per beta-amiloide 42, de manera que els nostres resultats probablement indiquen que s’ha dipositat en el cervell abans de ser retirada al torrent sanguini. I si bé les diferències observades no són grans, són altament consistents. El nostre mètode és molt sensible, i amb tantes mostres de sang repetides -més de 500 en el nostre estudi- podem assegurar que aquesta diferència és real. Fins i tot amb una única mostra podem veure qui té plaques de beta-amiloide i qui no ».
Concretament, i partint del quocient mitjana entre la beta-amiloide 42 i la beta-amiloide 40 a les 20 mostres de sang, els autors van poder classificar els participants en ‘amiloide positiu’ oa ‘amiloide negatiu’ amb una precisió el 89% . És més; partint d’una única mostra de sang, van poder realitzar aquesta classificació amb una precisió de fins a un 86%.
Objectiu: proteïna tau
En definitiva, el mètode descrit en l’estudi permet detectar amb una elevada fiabilitat la presència de plaques de beta-amiloide en el cervell. Però, què passa amb el segon dels signes característics de la malaltia d’Alzheimer, és a dir, la presència de cabdells neurofibril·lars de proteïna tau? Doncs que els autors estan en l’actualitat desenvolupant un segon test per, de la mateixa manera, detectar-los a partir de la sang.
Com conclou Randall Bateman, «si també comptéssim amb un test per a la proteïna tau, llavors podríem combinar-los i tenir una millor visió de qui es troba en un major risc de desenvolupar Alzheimer. Suposaria un pas enorme per predir, i fins i tot prevenir, la malaltia d’Alzheimer ».
M.López.
font: www.abc.es // traducció al català: X.R.
