Com a professional especialitzat en dany cerebral, i en concret en malalties neurodegeneratives -com la malaltia de Alzheimer-, he pogut comprovar incessantment com la intervenció d’una figura assistencial imprescindible esdevé requisit per al benestar de la persona atesa. Aquesta figura no és una altra la de les infermeres i infermers. I si bé la seva potestat no té l’abast d’influència sobre la vida i la mort que té, per exemple, la d’un metge, una cosa gairebé tan important com la mateixa vida sí que depèn d’aquests sanitaris irreemplaçables: ¿no és al capdavall el benestar el que determina, per a cada un de nosaltres, si la vida és més vida?
I és que es tracta de la més complexa de les labors, admirable sense concessions, receptora de tots els qualificatius que al·ludeixin a la transversalitat, la multidisciplinarietat, la flexibilitat, la resistència, la implicació, l’afecte i, per descomptat, la més infinita paciència. Quina alleujament saber -quan tractar a un pacient es fa dificultós, quan sorgeixen emergències mèdiques, quan interactuar amb els familiars de l’malalt requereix de més finor de tractar el mateix malalt- que del mal pas en què ens trobem una infermera ens ajudarà a sortir estenent la seva càlida mà!
Ningú com el professional de la infermeria coneix, en confiança i de primera mà, als usuaris i pacients; és amb les infermeres que aquests estableixen vincles de proximitat, gairebé de filiació, i és a les infermeres a qui, durant un procés clínic agut o en el dia a dia, solen desitjar tenir a prop.
Per als nostres majors, tan castigats per la deixadesa institucional, tan atordits per uns temps convulsos i difícilment comprensibles, tan aïllats de l’contacte social i, de vegades, sense gaire possibilitat de compartir temps amb els seus familiars; per a ells, el tacte dels infermers -ja que, en definitiva, són ells els que sent la baula d’unió entre la persona i el seu metge, i entre la persona i la seva família, posen les seves mans enmendadoras sobre les zones adolorides de el cos- és un tacte gairebé celestial que els permet una comunió diària amb l’ésser humà, amb la realitat de les coses, i amb la seva pròpia salut.
Per als neuropsicòlegs com jo -i per extensió als professionals de la Psicologia-, més quan es treballa en un context sociosanitari -com residències, centres de rehabilitació, centres de dia … -, la infermera és el talismà possibilitador que facilita la nostra praxi; ¿Qui va a l’ésser anomenat per fer una ullada a un pacient que es troba malament enmig d’una sessió? Qui ens informa, en afectuosa confessió, del dia tan bo o tan dolent que ha tingut l’ancià i ens dóna pistes sobre com parlar-li i tractar-? Qui prepara a el pacient institucionalitzat amb Alzheimer per rebre la seva teràpia -Higiene personal perfecta, escares protegides, medicació en ordre-? Totes aquestes preguntes, i incomptables més, apunten sempre a la mateixa professional.
Per això, aquesta pràctica professional -que a hores d’ara adopta un caire d’encara major rellevància- hauria de gaudir d’un reconeixement que va molt més enllà dels aplaudiments i els agraïments. Estar en primera línia de tot -ara, a la trinxera de la COVID, però des de sempre a tot arreu hauria de garantir una retribució a l’altura de les importàncies -que no de les circumstàncies, perquè en totes elles la gosadia és el mateix- , una consideració superlativa, i unes condicions tan humanes com humà és el tracte que emana d’aquests sanitaris.
Podria potser aportar un minúscul granet de sorra a aquesta tasca formidable, no tant amb elogis panegírics, però sí amb una petita porció de la meva saber fer i saber dir que podria col·laborar a que l’acompliment d’infermeres i infermers -en el que a l’tracte amb majors i persones amb demència concierne- es torni si és possible més precís i, l’espessa mar picada que toca recórrer, més navegable i sufrible; ha estat amb certa freqüència que professionals de la Infermeria s’han acostat a mi a la recerca de claus per a la comunicació i el maneig de persones amb alteracions conductuals derivades d’una demència.
Com interpretar una conducta -si de cas mereix l’esforç interpretarla-, com posar uns límits i obrir d’altres, com prendre en el personal coses que se’ls fa o se’ls diu, com adaptar la comunicació a un llenguatge ja atrotinat i poc servible, … no està de més intentar oferir alguna guia -tentativa i parcial, no obstant- que s’arrisqui a aplanar la duresa dels esforços de les infermeres. I és per això que -tot a risc de resultar insuls i escassament útil per a qui ja disposa de el coneixement i l’experiència- presento aquí algunes pautes bàsiques que, pel que fa a persones majors en general i persones amb Alzheimer en particular respecta, persegueixen fer viable un contacte i una proxèmica no sempre senzills.
Així doncs, no és atípica la circumstància en què una persona gran -especialment quan pateix Alzheimer- passeja erràticament durant un temps extens, sense aparent objectiu ni destí, i presa de la desorientació. Si la conducta esdevé en llocs inadequats que puguin comportar caigudes o accidents, el problema no triga a emergir; cosa que les pròpies infermeres poden fer, o fins i tot transmetre educativament a cuidadors i familiars, és generar un ambient segur i lliure de riscos per a la persona gran, permetre la deambulació si és segura i no concedir-li atenció, reforçar positivament qualsevol altra conducta que sigui diferent a la deambulació, adherir-se el màxim possible a rutines diàries, i ajudar a la persona a orientar-se espacialment i temporalment quan sorgeixi la deambulació.
També es pot observar, en molts grans, el sorgiment de reaccions desproporcionades davant estímuls o pensaments que prèviament resultaven més neutres mitjançant el catastrofisme. La gent gran que presenten algun tipus de minva cognitiva processen més lentament la informació i mostren majors impediments per reconèixer estímuls i interpretar situacions. En aquest cas, la prevenció és la millor estratègia -trobar els antecedents que causen la conducta i modificar-los en el successiu-; demanar a l’familiar que simplifiqui les tasques pot també resultar d’alleujament. Mai s’ha d’oblidar, però, que ha de relatar amb claredat els detalls de moment -què s’està fent, a on es va., Què està passant, etc.-.
Una altra situació de particular duresa correspon a l’aparició, per part de l’major amb demència, de nerviosisme, intranquil·litat, excitació, o conductes repetitives incontrolables. Tot això s’agrupa sota el paraigua de l’agitació, i reverteix en una situació complicada quan l’agitació sembla no obeir a una finalitat i se sosté en el temps. Només cal esmentar que normalment l’agitació pot ser una expressió comportamental d’estrès o d’ansietat, a més de suposar, per a algunes persones, una via de sortida de múltiples símptomes.
Allò al que el infermer hauria d’atendre primer és a potencials problemes de salut de l’major, al seu grau de comoditat, als problemes comunicatius i físics que li dificultin la interacció amb el seu medi, a la possibilitat de cansament o falta de son, o un excés d’estimulació sonora o lumínica. Es fa aquí necessari reduir o eliminar la font d’estrès -portar a la persona a un ambient confortable, mantenir la calma, fer servir música relaxant, i no reforçar el comportament ni tractar de raonar sobre el mateix-.
La persona gran que rep les cures d’infermeria pot, també, presentar conductes vinculades a l’agressivitat i l’enuig; des de simples expressions corporals fins a veritables agressions físiques o verbals. Caldria passar primer per un descart metge (si la conducta pot o no ser degut a el consum de fàrmacs o si hi ha alguna malaltia o problema físic). Ja que el sentiment de frustració està darrere d’una plèiade de conductes agressives, sembla aquí efectiu el foment de la independència i el manteniment de les rutines diàries d’acord a objectius realistes. Argumentar o raonar de poc sol servir-millor exposar amb senzillesa i claredat-; recórrer a la no modificació de rutines i a la realització d’exercici físic per promoure la necessitat de repòs és una encertada idea. Com ho és també ignorar aquesta agressivitat i buscar alternatives incompatibles amb aquesta manifestació conductual.
Finalment, i per tancar aquesta limitada relació de problemes conductuals i els seus possibles abordatges, cal esmentar els símptomes neuropsiquiàtrics que algunes persones amb demència poden exhibir; el més comuns són els deliris, les al·lucinacions i la suspicàcia. De forma general, buscar la possible influència o interacció de medicaments, assegurar-se que es dóna un correcte descans, trobar possibles necessitats no satisfetes, o evitar fonts potents d’estimulació poden ser d’ajuda. Caldrà abstenir d’alimentar o reafirmar el símptoma, d’enjudiciar, i sempre sense deixar de parlar i mirar la persona de front i amb tranquil·litat. La distracció atencional pot ser un bon aliat, i ajudar a l’major a anticipar-se i reconèixer-se a noves visites pot reduir l’ocurrència de deliris.
Què valents els infermers i infermeres; què necessaris, i que poc reconeguts. Que no ens faltin mai.
