La situació de confinament en què ens hem vist immersos durant els últims mesos ha implicat conseqüències psicològiques negatives per a una bona part de la població. De cop i volta, les nostres rutines van canviar i la sensació de manca de control i d’incertesa pel futur ens va acompanyar durant els mesos de confinament. Això ha sigut especialment dur per a totes aquelles persones amb discapacitat mental així com també per a aquells que s’encarreguen de la seva cura.
En el cas de les persones amb Malaltia d’Alzheimer, les conseqüències negatives han sigut més que evidents: una bona part ha experimentat una davallada global durant aquests últims mesos, no només en l’àmbit cognitiu, sinó també en el que respecta a nivell físic, funcional i emocional. Observant el cas dels assistents dels nostres centres, aquests han experimentat el confinament de diferents maneres depenent de la fase de la malaltia en què es trobaven, dels recursos assistencials de què disposaven, del context, etc. Però malgrat aquestes diferències, s’ha mostrat de manera generalitzada un augment de la simptomatologia ansiosa i depressiva, afectació de les capacitats cognitives d’orientació, capacitat atencional, expressió i comprensió del llenguatge, així com també en la velocitat de processament de la informació. Una bona part dels usuaris, sobretot aquells en que la malaltia ja es troba en fases avançades, no entenien la situació que s’estava vivint i es van trobar de la nit al matí tancats a les seves cases sense comprendre per què havien de deixar d’anar al centre de dia o per què no podien sortir a fer un passeig. Aquesta situació mantinguda durant el temps, ha implicat un agreujament de la simptomatologia conductual (en forma d’agressivitat, agitació, etc.) i de la simptomatologia depressiva (labilitat emocional, apatia, plors constants, etc.) sobretot, i també ha hagut un increment en la presència de deliris. Davant això, molts d’aquests usuaris han hagut de canviar pautes en la seva medicació que possiblement no s’haurien realitzat en el cas d’haver continuat amb la seva rutina anterior.
Ens hem trobat també en el cas d’usuaris que sí que han sigut conscients de la situació excepcional que hem viscut. Moltes d’aquestes persones han patit sobretot un increment en quan a simptomatologia ansiosa: a nivell de pensament, en forma d’idees obsessives constants sobre la salut seva i dels seus familiars; a nivell físic, en forma de sensació de falta d’aire i ofec, palpitacions, fatiga, tensió muscular; i a nivell conductual, evitant situacions valorades com “de perill”, augmentant la ingesta d’ansiolítics, etc. La gent gran representa un grup poblacional que presenta un risc elevat d’exclusió social i solitud. Amb el confinament, aquesta situació s’ha agreujat molt. Si l’assistència al centre funcionava com un factor protector contra l’aïllament i afavoria la socialització, el fet de veure’s de la nit al matí al seu domicili ha perjudicat greument molts usuaris. Sobretot ha perjudicat aquelles persones que malgrat la seva malaltia, encara conservaven un grau elevat d’autonomia personal i vivien normalment a casa soles. Amb el confinament han seguit vivint sols, però sense l’assistència al centre ni les visites regulars dels seus familiars, fet que ha ocasionat un augment en simptomatologia depressiva.
En definitiva, tota aquesta situació ha implicat un empitjorament de la simptomatologia conductual així com també una davallada de les funcions cognitives. Tot això s’ha acompanyat d’un estat de confusió i apatia generalitzat. A nivell físic, també hem observat un empitjorament pronunciat en una bona part dels usuaris dels nostres centres. El confinament ha propiciat una disminució de la pràctica regular d’exercici físic lleuger, de forma que s’ha evidenciat una disminució de la força muscular i de la capacitat de mobilitat, que ha derivat en un empobriment de la capacitat de control d’equilibri, davant el qual s’ha observat un increment en les caigudes. Pel que fa a l’execució de les activitats de la vida diària, ha hagut també un empitjorament en l’autonomia dels diferents usuaris, fet que ha implicat en una càrrega extra per als cuidadors i cuidadores.
Pel que fa als cuidadors i cuidadores, aquesta davallada generalitzada en les capacitats del seu familiar així com també el fet de no disposar del recurs de centre de dia, ha repercutit negativament en la seva salut mental i física. En circumstàncies normals, el cuidador principal fa front dia rere dia a la malaltia que els seus familiars pateixen així com també a totes les conseqüències tant directes com indirectes que se’n deriven. Es qui a més a més l’acompanya la major part del temps i qui pateix un major perill d’agressió sobre la seva salut, convertint-se en un subjecte d’alt risc. Durant els mesos de confinament aquest risc ha sigut encara més elevat tant per aquells que conviuen amb la persona (normalment cònjuges) com per als que conviuen en una altra unitat familiar (normalment fills i filles).
Davant el tancament del centre de dia, els familiars van haver d’assumir moltes hores extra en la cura del seu familiar, no disposant de temps per descansar i per dedicar-se temps a ells mateixos o per dedicar-se a realitzar tasques de la llar. Això ha contribuït a augmentar el nombre de cuidadors amb l’anomenada Síndrome del Cuidador Cremat, síndrome que apareix davant una situació d’estrès sostingut davant la cura d’un familiar i que implica importants efectes a nivell físic, psicològic i social. El ventall de símptomes és molt ampli: irritabilitat, aïllament de la vida social i d’altres activitats, ansietat davant el futur i el dia a dia, negació de la malaltia, problemes de son, fatiga, tristesa, solitud, manca de realització personal, problemes de salut tant a nivell físic com mental, etc. Si l’abordatge d’aquesta síndrome en circumstàncies normals ja és molt difícil, en les circumstàncies de confinament això ha sigut molt més complicat. Ens hem trobat molts cuidadors que han necessitat assistència psicològica telefònica davant aquest confinament. Aquests han hagut de gestionar la davallada cognitiva dels seus familiars i les repercussions directes d’haver-se de fer càrrec de la persona durant vint-i-quatre hores al dia. A més a més, han fet front a l’empitjorament de la simptomatologia conductual, fet que s’ha reflectit en un cansament i sobrecàrrega evidents.
Malgrat tot, tant els usuaris com els familiars han rebut amb molt d’agraïment els tallers de memòria online, les videotrucades entre companys i el suport telefònic a familiars. De manera generalitzada, tant uns com altres han referit enyorança de cara al funcionament normal del centre.
Silvia Moncho, psicòloga coordinadora del Centre Alois de Molins.
