Carlos Hernández Lahoz, nascut a Logronyo fa 72 anys, va ser cap del servei de neurologia de l’Hospital Universitari Central d’Astúries (HUCA) fins a la seva jubilació, fa cinc anys. Continua exercint en el sector privat. Al costat del seu col·lega Secundino López Pousa, acaba de publicar el llibre “Alzheimer. Guia pràctica per conèixer, comprendre i conviure amb la malaltia” (Edicions Nobel), una obra estructurada en 90 qüestions que resolen dubtes, combaten pors infundades i ofereixen consells mèdics per prevenir el mal abans que es produeixi.
-Quina és l’aportació essencial d’aquest nou llibre?
-L’ Alzheimer és un assumpte complex i el nostre objectiu és acostar-lo el més possible a un sector ampli de lectors.
-No es tracta d’anunciar grans novetats?
-No. Ja dic que l’Alzheimer és una malaltia complexa i dura. Es tracta de que es conegui i es comprengui una mica millor. D’ajudar a conviure amb aquest problema d’una manera una mica més confortable. De veure les realitats i els problemes des d’un punt de vista més raonat.
-Hi Ha molts mites al voltant del Alzheimer?
-No tant com mites, però sí que hi ha un gran temor en la població a patir Alzheimer o a viure a prop d’un persona que el pateixi.
-I està justificada aquesta por?
-Crec que si. És una malaltia devastadora que sovint genera una disparitat entre el físic i el mental. Una persona conserva formes físiques capaces, però la seva ment ja no està dotada per respondre d’una forma autònoma i fluida.
-Vostè és neuròleg. És l’Alzheimer una de les malalties que més por li faria patir?
-Les malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer, el Parkinson i altres, són terribles i afecten a un terç de la població en l’edat tardana. Per tant, juntament amb el càncer i la malaltia cardiovascular, són el que podríem anomenar el trio de malalties finals.
-No li sembla que una malaltia que fa perdre el domini d’un mateix és pitjor que un tumor?
-Sí, són malalties més dramàtiques, i que tenen més importància a mesura que la població envelleix. Arribem més persones a una edat avançada, i aquestes malalties eclosionen més.
-Com conviure amb l’Alzheimer d’una forma “una mica més confortable”, com vostè deia?
-Creant un cert clima social de comprensió de la malaltia. Això és important. Primer, perquè el cuidador, la persona sobre la qual recau la càrrega, no es veu tan aïllat. I, segon, perquè amb un major anàlisi de la malaltia s’estimulen les ajudes i les promocions socials que serveixen de pròtesis, pròtesis socials, a aquests problemes.
-Pròtesis Socials?
-Parlo dels centres de dia, on les persones poden passar part de la jornada, i alhora conviure a casa seva i seguir amb la vida familiar. No han de ser simples guarderies de persones durant unes hores, sinó facilitar que els cuidadors puguin exercir el seu paper. I també donar dignitat a la malaltia en el fet que els pacients estiguin fent tasques útils i contribuir d’alguna manera a retardar l’evolució de la malaltia.
-Cal molt més suport públic per aquestes malalties?
-Crec que la iniciativa privada sempre anirà per davant, però evidentment té un cost. I la iniciativa pública pot fer dues coses: desenvolupar les seves pròpies capacitats i contractar amb el sector privat les places necessàries. No crec en la separació públic-privat, sinó en una bona entesa i en un ús de l’energia social allà on sigui.
-Tot i les expectatives, en l’Alzheimer els tractaments amb prou feines han avançat.
-Els tractaments farmacològics són molt limitats i pràcticament són simptomàtics, és a dir, corregeixen símptomes, que ja és important, perquè hi ha persones que tenen trastorns del son, ansietat, agressivitat … i això dificulta la convivència. Els tractaments antialzhéimer pròpiament dits són poc útils fora d’una etapa inicial. Per tant, són més importants els diagnòstics precoços, de manera que aquests tractaments puguin servir per donar suport als pacients i compensar part de la seva evolució desfavorable durant uns anys. Els tractaments biològics, que són la promesa davant l’Alzheimer amb la seva capacitat de bloquejar les proteïnes anormals i aturar el procés de deteriorament, encara estan en fases poc desenvolupades.
-De tant en tant sorgeixen notícies espectaculars, per exemple es parla de vacunes.
-Són tractaments biològics, l’objectiu, ja dic, consisteix en bloquejar les proteïnes. Unes vegades perquè estimulen les defenses i les fan capaços de destruir els materials orgànics que s’alteren en la malaltia d’Alzheimer. Altres vegades perquè s’aporten proteïnes ja fabricades que bloquegen aquest procés. En tot cas, encara que hi ha assajos molt importants, encara no han donat lloc a solucions generalitzades.
-Veu llunyanes aquest tipus de teràpies?
-No crec que estiguin llunyanes. El problema és que probablement no estiguem parlant d’un sol tractament, sinó de molècules diverses i passos diversos per alentir la malaltia. No serà una pastilla. Podran requerir hospitalització, aplicacions que no van a ser per via oral … D’altra banda són molt costoses.
-Podrán pagar-los els malalts i les seves famílies?
-És un problema molt difícil. Naturalment, al principi són de molt alt cost. Després, quan es generalitzen, s’abarateixen. Passa amb els tractaments antivirals i amb totes les teràpies biològiques, que són la gran revolució de la medicina actual.
-Té por que les malalties més directament derivades de l’envelliment enfonsin la sanitat pública?
-Exigen un nou usuari. La sanitat concebuda com sanitat pública des del bressol fins a la tomba, que atorga protecció a l’individu, va ser útil per al segle XX, però probablement no ho sigui per al XXI. L’individu haurà de ser molt més actiu i prendre les seves pròpies mesures, sobretot de prevenció. S’ha de tenir cura d’una manera més efectiva i ser més gestor de la seva pròpia salut.
-Quina mesura preventiva recomana per tractar de lliurar-se de l’Alzheimer?
-El primer és la prevenció de l’envelliment. Les malalties de l’envelliment són quatre: el càncer, les cardiovasculars, les osteoarticulomusculares (artrosi, malalties òssies …) i el quart gran grup són les malalties neurodegeneratives (l’Alzheimer, el Parkinson, les degeneracions frontotemporals …). Totes elles es beneficien de dues coses: de la dieta i l’exercici físic. Són dos elements comuns a qualsevol pràctica preventiva. Però és que les malalties neurodegeneratives tenen tres peculiaritats que exigeixen altres tantes actituds essencials. La primera és augmentar la reserva cognitiva, que com més aviat comença més fruits dóna.
-Reserva cognitiva? Consisteix en …?
-En tenir els coneixements com a objectiu permanent, tractar d’aprendre alguna cosa cada dia i ordenar-ho en la ment. Això requereix una certa tutela.
-La segona?
-Gestionar bé les emocions, en què intervenen les conviccions, el domini de les pròpies passions … El mateix: com més precoçment es faci, millor.
-I la tercera?
-Les habilitats socials, perquè els problemes no existeixen en un món aïllat, sinó en un món social, que ha de ser gestionat amb certa eficàcia. Per exemple, afavorir l’ésser estimat, l’empatia cap als altres … Això no es fa en un laboratori, sinó que cal practicar-lo. I d’alguna manera també ajuda a que el cervell es mantingui en forma.
-Hi ha persones que a partir de certa edat comencen a confondre els lapsus de memòria amb un principi d’Alzheimer.
-Hi ha una manera clara de diferenciar-lo. Tots tenim algun lapsus. El corrent és que facin referència a coses que fem servir menys i que després, al llarg del dia, se’ns aparegui aquesta dada que no havíem trobat. Mentre que en els que pateixen una d’aquestes malalties el que es perd són les coses recents. En el llibre es detallen alguns aspectes per diferenciar una cosa d’una altra.
-Sembla que publicar un llibre amb 72 anys és una forma d’espantar l’Alzheimer.
-No em plantejo així les coses. És veritat que tinc més temps que abans, però des que tinc 15 anys sempre he estat propens a fer moltes coses.
Pablo ÁLVAREZ www.lne.es
