Barcelona (Redacció de Vivirmejor.com) .- Sobre l’Alzheimer parlem amb el dr. Marcel Rosich, especialista en neurologia, cap del servei de neurologia i responsable de la unitat de demències de l’Hospital Psiquiàtric Universitari Institut Pere Mata.
L’Alzheimer és la demència més comuna. Però, sabem què és una demència?
Demència es defineix com la pèrdua irreversible de les capacitats intel·lectuals, incloent la memòria, la capacitat d’expressar-se i comunicar-se adequadament, d’organitzar la vida quotidiana i de portar una vida familiar, laboral i social autònoma. És irreversible i condueix a un estat de dependència total.
Diuen que la demència és com tornar a la infància i anar perdent progressivament els hàbits adquirits … Podria ser aquest un símil?
Pot ser un símil. La persona amb demència es torna progressivament més dependent. En fases inicials és necessària certa supervisió, en el vestit, la higiene, les sortides de casa, etc. Posteriorment la dependència augmenta.
El cuidador pot comportar-se en certa manera com si tingués cura d’un nen, procurant resoldre problemes en positiu, desviant l’atenció, tractant a la persona amb demència amb el mateix afecte que donem als petits.
Hi ha casos en què la persona amb demència no es deixa cuidar i creu que té capacitat per fer coses que realment ja no pot fer. En aquests casos no cal perdre les maneres, cal tenir paciència, buscar sortides que no impliquin discussions ni enfrontaments. Pot ser necessari assessorar-se amb professionals experts en aquestes situacions.
La demència sol passar sempre en edats avançades, o pot ocórrer en edats més joves de la vida adulta?
En efecte, la demència és una malaltia que es presenta normalment en edats avançades. Un dels principals factors de risc per presentar-la és precisament l’edat. La majoria de casos apareixen per sobre dels 65-70 anys. Atès que cada vegada és més gran l’esperança de vida i hi ha un major nombre de persones grans, esperem un augment del nombre de casos.
També es diagnostiquen millor dels casos perquè les persones consulten més al metge i els facultatius solen estar més atents al desenvolupament d’aquesta malaltia en els seus pacients. Una minoria de casos presenten la malaltia en edat més jove, per sota dels 65 anys (es denominen com demències presenils). Rarament hi ha casos per sota dels 40 anys.
Com sé jo si tinc una demència? Se m’obliden les coses i crec que perdo memòria. Què respondria?
Els pacients que inicien una demència en general no són molt conscients del que els passa. Tenir por a tenir una demència és normal en persones que tenen algun cas proper i sobrevaloren petites fallades que són humans.
Com s’inicia una demència tipus Alzheimer, per citar la més comuna de les demències?
A les demències en general i en el cas de la malaltia d’Alzheimer en particular els canvis inicials són discrets. Sovint la persona sembla diferent a qui és habitualment, sembla menys capaç, menys involucrada i menys adaptable. Progressivament van apareixent més símptomes. Perd interès en les seves aficions i passatemps. No posa atenció en les coses, no pot concentrar-se, no segueix una conversa i no pren decisions correctes. També poden aparèixer canvis d’humor, com irritabilitat, recels i tendència a mal interpretar coses. Tots aquests canvis són difícils de determinar precoçment. Se solen identificar més tard, en recordar com va començar tot.
Pateix el pacient amb demència?
Això dependrà de les alteracions cognitives, de l’estat d’ànim i del contingut de les seves preocupacions i també l’estadi de la malaltia en què es trobi. El malalt percep la situació des d’un cervell danyat, de manera que l’angoixa i sofriment sempre serà més gran en la família.
Hi ha casos en què el pacient es deixa cuidar i agraeix les atencions (“Alzheimer no complicat”) on el sofriment és mínim o inexistent. Altres casos amb trastorn depressiu (“Alzheimer associat a depressió”), trastorn del contingut del pensament com deliris i al·lucinacions (“Alzheimer amb símptomes psicòtics”), o amb irritabilitat i conductes violentes (“Alzheimer amb trastorn conductual”), generen més sofriment al pacient i també a la seva família.
A quin professional ha d’acudir si es sospita que un familiar té Alzheimer?
La sospita diagnòstica la realitza el metge d’atenció primària i la confirmació del diagnòstic el metge especialista en geriatria, neurologia i / o psiquiatria. En el nostre entorn l’especialitat més implicada és la neurologia. A Catalunya hi ha unitats multidisciplinàries per al diagnòstic i maneig de pacients amb demència. Aquestes unitats compten amb especialistes en neurologia, geriatria, psiquiatria, neuropsicologia, infermeria i treball social.
A més del tractament farmacològic adequat als símptomes cognitius i no cognitius (depressió, ansietat, insomni i trastorns de conducta), cal prestar atenció a altres malalties que acompanyen sovint l’envelliment produint incapacitat, també als aspectes d’organització general de la supervisió i control del cas, aspectes socials i legals.
Quin benefici real pot obtenir-se dels actuals medicaments que existeixen avui per una demència tant en les fases inicials com en les etapes més avançades de la malaltia?
Existeixen medicaments per millorar la vida de les persones amb demència. Alguns medicaments aprovats per al tractament de la malaltia de poden millorar símptomes i retardar temporalment la pèrdua de la memòria. També poden i s’han de tractar els símptomes emocionals i del comportament.
La informació proporcionada ha estat plantejada per donar suport, no per reemplaçar la relació directa que existeix entre els pacients / visitants d’aquest lloc web i el seu metge. Si té problemes de salut, consulti al seu metge.
