La frase l’han dit molts familiars de persones grans: “Fa temps que està així, tant de bo Déu se l’endugui aviat”. Algunes d’aquestes persones, la vida de les quals ja no val la pena ni pels que més les estimen, aconsegueixen explicar aquest desig per si mateixes amb un “escolti, doctor, ja està…”. “No és que vulguin que els matis, que els treguis la vida, però sí que expliquen que, per la seva part, ja ha acabat”, explica Germán Diestre, metge responsable de psicogeriatria al centre sociosanitari Albada, a l’hospital Parc Taulí de Sabadell. “A Espanya no hi ha possibilitat d’atendre aquest desig -molt minoritari segons la nostra experiència- però existent. Però si que podem fer un esforç per escoltar i facilitar-los la informació, i plantejar-los a què tenen dret, com ara a rebutjar un tractament. Per exemple, la nutrició artificial a aquella persona que amb prou feines té gana i que es troba en situació de no voler continuar, de sentir la seva vida, com ja viscuda”.
Holanda acaba d’obrir aquest debat amb la proposta dels ministres de Salut i Justícia que el Parlament estudiï una possible ampliació de l’eutanàsia a persones sense desig de continuar vivint encara que no hi hagi una raó mèdica. Aquest país és pioner en el reconeixement d’aquest dret a persones malaltes amb un patiment insuportable i una curta perspectiva de vida. L’extensió del dret als qui no estan malalts terminals però volen acabar la seva vida perquè també els resulta insuportable per altres raons, com el seu deteriorament o la seva dependència, serà més difícil de resoldre jurídicament “Però és un desig real que no necessàriament se soluciona tractan-lo com una depressió”, aclareix el geriatre. Ni fent taula rasa amb l’edat, “perquè hi ha persones de 90 anys que tenen plans de pujar a la munyanya amb els seus néts, i altres persones de la mateixa edat per als quals l’únic moment d’alegria és la visita d’un voluntari”(!).
Des del punt de vista d’aquest expert, en aquesta societat s’expressa poc aquesta demanda per diversos motius: un, perquè al final de la vida moltes persones no tenen la capacitat de fer aquella reflexió i són les famílies les que posen el crit al cel perquè viuen així.Un altre, “perquè no preguntem i no se’ls escolta”.
El reflex d’aquesta voluntat poc expressada és l’escassa implantació dels documents de voluntats anticipades. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya, només l ‘1,93% de la població ha fet aquesta declaració -segons el registre, no tants, només el 0,9%- encara que el 63% digui que vol fer-ho. I això passa a la comunitat autònoma on està més implantat aquest document: el 30% de les declaracions de voluntats anticipades d’Espanya corresponen a Catalunya.
(Val a dir que AFA Baix Llobregat realitza periòdicament -i, sobretot, dintre de la programació d’actes del Dia Mundial- xerrades informatives sobre el testament vital i el document de voluntats anticipades.)
“De manera molt majoritària les persones subscriuen el desig d’arribar a la mort evitant el patiment i descarregant la família de decisions difícils en aquest període; encara més, es valora com a molt improtant disposar de la vida i poder acabar-la quan un ho consideri oportú”, indica un estudi sobre l’ús de voluntats anticipades dirigit per Josep Maria Busquets, secretari del Comitè de Bioètica de CAtalunya. I afegeix:”els resultats de l’enquesta evidencien uns desitjos que en ocasions s’obliden a la pràctica assistencial habitual, on no tot el que és possible resulta sempre convenient”.
El dret reconegut a España es limita “a poder dir que no a un tractament del qual depèn la teva vida i si el patiment és irreversible i està en fase terminal o molt avançat”, recorda Fernando Marín, president de Dret a Morir Dignament a Madrid, i una de les veus més crítiques amb la negativa dels successius parlaments a discutir aquests drets. Les lleis que reconeixen l’eutanàsia en casos de malaltia terminal , com les d’Holanda, Suïssa, Bèlgica i diversos estats del Estats Units, “permeten avançar el final sis mesos. Però el que planteja ara Holanda és tenir en compte els qui tenen un patiment sense aquell termini, potser gent supervital que no vol arribar als bolquers, una cosa que passa a poc a poc. Gairebé la meitat dels que sol·liciten el pentobarbital per al suïcidi assistit a Oregon no se’l prenen, però volen tenir aquella porta de sortida oberta”.
A España retrocés en el poder de decisió dels malalts
L’aprovació l’any passat d’un redactat nou de l’article 9 de la Llei d’autonomia del pacient ha suposat un retrocés en el dret a rebutjar un tractament vital. La reforma obre la possibilitat que arribi al jutge la discrepància entre metges i representants del pacient si és menor o en aquell moment no pot expressar la seva opinió. La reforma diu que ” la decisió haurà d’adoptar-se atenent sempre el benefici més gran per la vida o la salut del pacient. Aquelles decisions que siguin contràries als esmentats interessos” -com demanar que li retirin un respirador , per exemple -hauran de posar-se en coneixement de l’autoritat judicial, directament o a través del Ministeri Fiscal, perquè adopti la resolució corresponent, tret que, per raons d’urgència, no fos possible obtenir l’autorització judicial; en aquest cas, els professionals sanitaris adoptaran les mesures necessàries en salvaguarda de la vida o la salut del pacient”.
Font: Ana Macpherson, La Vanguardia
