Digues-me si reconeixes aquesta escena: estàs asseguda al costat d’una persona amb demència -que pot o no ser el teu familiar-, intentes fer preguntes per crear una mica de diàleg, però no hi ha manera. La persona amb prou feines respon o simplement se’t queda mirant amb una expressió allunyada.
Si ets familiar pot ser que sentis una fiblada de dolor, si no ho ets i simplement, per exemple, estàs de visita a casa d’un amic, et pots sentir incòmode, molt. És una situació que ens pot portar a parlar i fer preguntes sense sentit atropelladament.
Resultat? Que la persona amb demència cada vegada entén menys i pot arribar el moment en què se senti agitada Què podem fer? D’això parlem avui, de les estratègies que, al nostre parer i per experiència, millors resultats ens han donat.
Potser coneguis altres més efectives. Estaria genial que les compartissis amb altres familiars en els comentaris. Segur t’ho agrairan.
5 IDEES PER COMUNICAR-NOS MILLOR AMB UNA PERSONA AMB ALZHÉIMER.
Parla del que la persona encara domina (en especial del passat)
Potser de les últimes eleccions no te’n sàpiga parlar, però de quan els seus fills eren petits potser sí. Detectar els temes que encara fa servir i sobre els quals se sent segura en parlar ajudarà molt, t’ho asseguro.
Vés memoritzant aquelles coses que veus que recorda i gaudeix, tingues-les presents per quan vulguis treure-li unes paraules.
Les frases, clares y curtes. Les preguntes: tancades, les instruccions: precises.
Com més curtes les frases, millor les comprendrà. En el cas de les preguntes, si impliquen una resposta de si o no també per a ells és més senzill d’entendre i de contestar. Les preguntes obertes poden generar confusió. Un exemple de pregunta oberta:
-Mare, què vols menjar avui?
En el seu lloc podríem preguntar si vol alguna cosa específica. Per exemple:
-Mare, vols menjar paella?
En el cas d’instruccions per realitzar activitats com dutxar-se, novament és important tenir present que una frase oberta no ajuda en res. És a dir, que dir “mama, ja és hora que et dutxis” pot ser tota una endevinalla per a ella.
En canvi, podríem dividir l’activitat en petites accions, com aixecar-se, anar fins al bany, treure’s la brusa, etc. Aquestes instruccions més concretes són les que poden ajudar-nos.
No oblidis el recolzament visual
El llenguatge és un dels processos cognitius que més deteriora amb la malaltia. El suport visual sempre és molt recomanable.
Un exemple? Si preguntem si vol aigua, millor sin de pas li ensenyem l’ampolla. Si fem davant d’ella els gestos necessaris per dur a terme una acció, per exemple, raspallar-nos les dents, també l’estarem ajudant.
No discutim ni intentem cambiar el que per a ells és real
Dir que no hi ha ningú a casa quan ella està al·lucinant no evitarà que segueixi veient-lo. Tampoc que repeteixis una i altra vegada que la seva mare ha mort. En el seu lloc, intenta alguna de les estratègies que esmentem. És una cosa que hem apuntat moltes vegades, però no podia faltar en aquest recull del que creiem més útil per comunicar-nos amb una persona amb demència.
Entra a la seva nova realitat
Confessió: aconseguir això m’ha costat molt d’esforç…Que a què em refereixo? Doncs a canviar el xip i a començar a submergir-me en la nova realitat de la persona malalta. Aquesta realitat pot ser que la seva mare o el seu marit segueixen vius, quan en realitat ja han mort. Ja hem apuntat que començar a negar-ho insistentment no porta enlloc…
Si en lloc de dir que ja no viuen, li diem que no hi són i que després vindrán a veure-la, possiblement en uns minuts oblidi el tema. O no, i llavors tocarà preguntar per què vol veure’ls, que si podem nosaltres ajudar perquè ells arribaran tard … visca la imaginació!
Pots sentir-te culpable de seguir amb aquesta faula, d’aquí que a mi m’hagi costat tant gestionar aquesta estratègia. Una alternativa? Doncs intentar canviar la conversa amb el que esmentem abans, temes sobre els que saps que li agrada parlar.
Aprenguem a conviure amb els moments de silenci
És una cosa que els éssers humans, socials per naturalesa, no portem bé. I segurament més d’un moment desagradable ens estalviaríem si acabéssim de sentir-nos còmodes amb el silenci.
En la nostra relació amb persones amb Alzheimer aquesta pot ser una habilitat molt útil. No sempre cal estar parlant, un simple estar al seu costat prenent-li la mà pot ser suficient. Si et sents en calma i còmode, segurament és el que aconseguiràs transmetre.
Respectar el silenci té un altre avantatge: li dones temps a que elabori la seva resposta, en lloc de respondre nosaltres per ells.
Quan la paraula se’n va, queden els gestos
Això és una cosa que tot cuidador sap i sobre el que no ens estendrem. Quan ja no poden pronunciar-se paraules sempre tindrem la carícia a la cara, el agafar la mà, el somriure, els murmuris que gairebé són cançons de bressol….
No és estrany que un cuidador digui que està tenint amb el seu pare o mare una comunicació que mai va tenir abans.
Tot el que us hem explicat pot ser que no funcioni, troba les teves estratègies.
La major part de les coses a la vida les aprenem per assaig i error. També en el món de l’Alzheimer. Tot l’anterior a tu pot ser que no et sigui gens d’utilitat, que fer gestos mig esbojarrats sigui el que t’hagi tornat a connectar amb el teu familiar. Llavors, fantàstic! Trobar aquest punt és tan difícil, que quan apareix hem de aferrar-nos a ell!
Font: Redacción TITI / www.2ti.es
