Aquest és un article que m’és molt fàcil fer. No perquè sigui una “comeletras” de tota la vida, que ho sóc, sinó perquè el que vaig a descriure ho vaig passar. No he de tirar d’experiències alienes, de textos incomprensibles. En tinc prou amb veure el que s’ha descobert i dir-me: doncs sí, és veritat, jo gairebé no vaig fallar ni un.
Avui parlarem de les fases per les quals passa un cuidador quan arriba aquest moment en què li diuen que el seu familiar té una malaltia neurodegenerativa – diguem alzhèimer- que mai es curarà, que anirà a pitjor i que en determinat moment, més proper que llunyà, farà el familiar totalment depenent d’altres.
Si no t’identifiques en aquestes fases no ets una raresa. Cada persona viu l’experiència de cuidar d’una manera particular. Pot ser que hagis passat per algunes etapes, per altres no. O simplement encara no has arribat. Segueix llegint…
FASES D’ADAPTACIÓ DEL CUIDADOR.
Negació
“No, que va, això no és possible, si ella recorda perfectament el dia del seu aniversari” Es busquen segones opinions, s’arriba fins a evitar anar novament al metge. Es plantegen mil i una raons per justificar els símptomes: que les pastilles de dormir, que la depressió.
La negació sol ser la reacció inicial. Una mena de distanciament amb la realitat. Si es perllonga pot arribar a ser un fre en l’evolució del cuidador, impedint que aquest s’adapti de la millor manera al seu nou rol.
Ira i recerca d’informació
La majoria dels cuidadors aconsegueix travessar la fase de negació. Llavors, arriben a una etapa en què afloren molts sentiments negatius, però també actituds més constructives, com la recerca d’informació.
Si abans no deixaves que la realitat t’afectés en tota la seva dimensió, ara la acceptes. Això fa que sentiments com la por, la culpa o la sensació d’estar en una circumstància totalment injusta siguin comuns.
No és estrany que culpem als metges, al mateix malalt o a altres persones de la situació.
En aquesta etapa ja ens atrevim a buscar informació, especialment sobre possibles tractaments o sobre l’evolució de la malaltia.
Reorganització
La realitat és el que té: ens fa amotllar-nos-hi, som plastilina a les seves mans. Per bé i per mal. Arriba un moment en què el cuidador accepta la seva realitat, és la que és, no hi ha més. Ajusta la seva vida a les exigències de la cura.
En aquesta fase és comú que el cuidador renunciï a coses importants, com l’activitat laboral o les sortides amb els amics. Anem deixant-nos portar per les exigències del dia a dia, que en moltes ocasions ens aconsegueixen desbordar.
Són habituals els sentiments de solitud, tristesa o frustració, encara que això en gran mesura està determinat per la xarxa de suport amb què pugui comptar la persona.
Molts cuidadors romanem en aquest punt fins a la defunció del nostre familiar. Però hi ha altres que van un pas més enllà.
Resolució
Hi ha cuidadors que no deixen que la realitat els porti, sinó que prenen el control de la seva vida i del seu paper, arribant a nivells d’adaptació realment molt funcionals. Organitzen el seu temps, busquen informació sobre com estar millor ells i la persona dependent. Se senten amb el control de la situació.
Encara que ser a la fase de resolució no t’ immunitza contra sentiments negatius, sí que és veritat que els cuidadors que arriben a aquesta fase experimenten més períodes de serenitat i tranquil·litat.
Arribat a un punt, prenen decisions difícils, com la institucionalització del malalt. Amb dolor, però sense grans conflictes interns. Alguns serveixen de suport a altres cuidadors, brindant-los una visió del paper de cuidar més positiva que la tradicional.
Dunia Chappotin
Fuente: www.infotiti.com // Traducció al Català: X. R.
